Un litre i mig d'Homs

Vist periodísti­ca­ment, l'arti­cle, encara que el seu con­tin­gut no sigui ben bé una notícia –és l'anàlisi i cons­ta­tació de la per­so­na­li­tat d'un polític català pre­e­mi­nent–, hau­ria que­dat millor publi­car-lo l'endemà de la seva inter­venció a l'audi­tori Josep Irla, de la Gene­ra­li­tat a Girona. En rea­li­tat, el con­se­ller Fran­cesc Homs no és un con­fe­ren­ci­ant pro­fes­si­o­nal, d'aquells que selec­ci­o­nen dels temes els paràgrafs sobre­sor­tints per refe­rir-s'hi repe­ti­da­ment, el més pun­xant per des­ta­car-lo i el més dramàtic o cri­da­ner per aixe­car ova­ci­ons. Ell, públi­ca­ment, parla del que coneix, del que li agrada i, és clar, con­se­ller de Pre­sidència, també ha de par­lar molt del que toca. Docu­menta i estu­dia si convé el tema a par­lar, però sense car­re­gar les tin­tes de suficiència o eru­dició. Escol­tant-lo hom s'assa­benta del tema sense fer-se nusos a la gola. No, en abso­lut. Parla curo­sa­ment i amb detall del que suc­ce­eix al govern i convé fer-ne difusió. Ni s'exalta, ni crida, ni cerca l'ovació fàcil, ni exa­gera, ni es rela­ci­ona amb fan­tas­mes. Una punta d'iro­nia sucada amb una sal­seta d'humor, poc, fa que l'hora o l'hora i quart de la seva inter­venció es faci curta. Ni crida, ni ges­ti­cula, ni riu de les seves pròpies parau­les. Som­riu amb natu­ra­li­tat acom­pa­nyant la dicció en tocar un frag­ment graciós que al·ludeix als com­pe­ti­dors polítics. Ni el més llançat dels oients ho pot qua­li­fi­car de burla. Par­lant s'ende­vina que no és un home fred. Ara bé, dedu­eixo que difícil­ment se li deu escal­far el cap.

A Girona, va sos­pe­sar els pros i els con­tres del procés de sobi­ra­nia naci­o­nal que just ha començat i del qual una etapa deci­siva ha de tenir lloc –s'espera– l'any vinent. Va valo­rar les nos­tres simi­li­tuds amb ter­ri­to­ris euro­peus i el Canadà i va rebut­jar les agres opi­ni­ons bor­rat­xes de tre­men­disme, que alguns dei­xen cam­par pel seu compte, en el sen­tit que Europa no accep­tarà fàcil­ment una Cata­lu­nya sobi­rana. Europa, és ben sabut, no està pen­dent de l'evo­lució del procés. No som tan impor­tants! El pro­blema el tenim din­tre de casa i amb els veïns del sud i occi­dent. Les fal­se­dats difo­ses cor­quen el que toquen.

Sols d'un tema Homs va fer èmfasi: “El procés per dotar Cata­lu­nya de l'anhe­lada sobi­ra­nia és irre­ver­si­ble i impa­ra­ble”, “repe­teix el pre­si­dent Mas amb con­vicció”, va dir. El nom del pre­si­dent asso­ciat amb Fran­cesc Homs em va gene­rar, més que una idea, una diva­gació: amb el que han avançat bio­lo­gia, bioquímica i neu­ro­trans­missió cere­bral, de dues figu­res del govern de lide­ratge i eficàcia pro­vats, de qua­li­tats i pecu­li­a­ri­tats dis­tin­tes que es com­ple­men­ten, pre­gunto: es podria obte­nir un cer­vell de líder polític “de lli­bre”? Ostres! Penso, però, que des­hu­ma­nit­zar ni que sigui la política, no pot ser bo. Dei­xem que els líders s'equi­vo­quin –poc, si pot ser– com el que són: humans. Tinc la sen­sació d'haver-me pas­sat: ho retiro! Mar­xant, doncs, un litre i mig de Fran­cesc Homs al natu­ral!