Una resposta explícita

Els pres­su­pos­tos són una rea­li­tat, i altres coses, com el procés de tran­sició naci­o­nal o l'exer­cici del dret a deci­dir, meres espe­cu­la­ci­ons. L'inter­mi­na­ble debat sobre quina ha de ser la pre­gunta i com han de ser les res­pos­tes de la con­sulta demos­tra que el suflé està bai­xant. Sem­blava que tot­hom sabia de què estàvem par­lant quan parlàvem d'inde­pendència, però no. Estem fent el mateix paper que la núvia a qui pre­gun­ten “vols con­traure matri­moni amb…” i diu que això no es pot con­tes­tar amb un sí o amb un no, perquè no tot és blanc o negre i a la vida exis­tei­xen els mati­sos, que cal no tan­car la porta a pos­si­bi­li­tats diver­ses i que un amic que era molt bon par­tit i sem­pre l'havia esti­mat pot­ser es pre­senta de sobte. Es veu de seguida que unes noces així no aca­ba­ran bé, però els cata­lans estan molt acos­tu­mats a posar les espe­ran­ces per damunt de les pro­ves en sen­tit con­trari. Així, hi ha encara inde­pen­den­tis­tes –el govern de la Gene­ra­li­tat, sense anar gaire lluny– que es lamen­ten de la des­lle­ial­tat ins­ti­tu­ci­o­nal del govern de l'Estat del qual volen inde­pen­dit­zar-se. Què espe­ra­ven? Cre­ien ingènua­ment que, arri­bats en aquesta con­jun­tura, l'Estat es limi­ta­ria a no fer res i no uti­lit­za­ria tots els mit­jans, en un pri­mer moment legals, de què dis­posa? Jugar net és una pos­si­bi­li­tat que no es plan­teja, i fer mans i mànigues en qüesti­ons comp­ta­bles és el pri­mer capítol de l'ofen­siva. Sem­pre dins la lega­li­tat, és clar. Després de tot, la cançonera insistència, tant del govern com de l'opo­sició, en el com­pli­ment de les lleis vigents i en la intan­gi­bi­li­tat de la cons­ti­tució és una nove­tat; el que es feia era enviar l'exèrcit i il·lega­lit­zar les ins­ti­tu­ci­ons dísco­les. Ara, per allò del què diran, s'ho aga­fen més bé i dei­xa­ran que els pres­su­pos­tos de l'escas­se­tat vagin des­gas­tant aquest fràgil i fluid con­sens asso­lit pel cata­la­nisme; pla­ne­jar l'esgo­ta­ment del con­trari està més bé que bom­bar­de­jar Bar­ce­lona. És clar que l'estat d'excepció econòmic per­ju­di­carà tant els del 11 de setem­bre com els del 12 d'octu­bre, per això es trac­tarà de donar les cul­pes de l'estan­ca­ment i de la misèria als pro­mo­tors de la secessió, fins que es con­fi­guri una majo­ria sufi­ci­ent per desa­llot­jar-los del poder. Aquests con­fien, en última instància, que Espa­nya que­darà molt mala­ment i que des de les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees ens dona­ran un cop de mà; això és veri­tat a mit­ges: sí, que­darà molt mala­ment, i no, no ens dona­ran cap cop de mà.