Opinió

Alston contra el món

El seu cas també permet observar que mentre alguns esperen que el passat torni, d'altres ja han començat a mirar endavant

Alston és un poble aïllat de la regió de Cúmbria, al nord d'Anglaterra. És un dels més pobres d'una regió prou pobre per si mateixa. Dos mil habitants són un pàl·lid reflex del que va arribar a ser aquesta població minera, que en els seus dies d'esplendor (és una manera de dir) en va arribar a tenir set mil. El primer cop el va rebre amb el tancament de les mines de plom, després va venir el thatcherisme, i ara, la crisi; una crisi agreujada per una política d'austeritat que en el cas britànic, a sobre, és autoimposada.

Alston va tenir el seu moment de glòria mediàtica a l'estiu passat, tot i que el seu ressò al nostre país va ser escàs. Alston va rebre el primer premi d'economia social de la Gran Bretanya atorgat a un poble en el seu conjunt. La dada: dels 2.000 habitants, prop de 600 treballen d'empresaris o professionals autònoms. El gros d'ells, en cooperatives o empreses d'economia social. Com que no hi ha llocs de treball, ens expliquen, els vam haver de crear nosaltres. Semblaria el somni de la Big Society sota els auspicis del govern de Cameron fet realitat: “ajuda't a tu mateix perquè l'Estat ni hi arriba ni hi arribarà.” El missatge central reproduït pels mitjans feia més o menys així: “Alston, el poble que va desafiar les multinacionals i la manca de recursos públics.” I semblaria que és així. Agafem, doncs, les maletes i anem a visitar-lo.

TOm, de setanta-set anys, ens rep a l'andana de l'estació d'Alston vestit de cap d'estació. És una estació que una colla de voluntaris, entre ells en Tom, va reviure a l'inici dels anys 80. El tren hi circula els festius i tot just enllaça amb dues petites estacions més. Van recuperar els vells camins, van comprar rails, vagons i locomotores, algunes de les quals s'han passejat per Romania, Polònia i una fins i tot han fet la guerra del Rif. Aplicant l'exigent normativa dels ferrocarrils britànics, van aconseguir el permís per operar. Això és Anglaterra, no ho oblidem. Són prop de setanta aficionats de tota la regió que dediquen una mitjana de dos dies al mes a fer de revisor, conductor, cap d'agulles o d'estació. Ningú no cobra res per fer una feina que inclou netejar lavabos i papereres. Calculen que la seva activitat aporta vint mil turistes l'any, a Alston.

La fita més comentada, tanmateix, és la de la cooperativa Cyber Moor, l'any 2000. Com que British Telecom no mostrava cap interès a dur la banda ampla a la remota Alston, els veïns van decidir aplegar-se, aixecar el capital inicial, cavar rases i tirar fil. De manera insòlita, amb l'impuls d'uns pocs líders locals, van moure's pel laberint regulador fins que van aconseguir no només dur la fibra òptica a Alston sinó aplegar prou ajuts europeus per lliurar 670 ordinadors a les famílies del poble. Això és Anglaterra, no ho oblidem. Una línia d'autobús servida per voluntaris per acostar els més grans a la capital comarcal. Un forn de pa on tothom cobra el mateix –el mínim professional– tot i que algun hi és des de les tres del matí. Un gimnàs autogestionat. El cas del veí que va decidir proveir-se d'un tractor llevaneus i fer una oferta al Consell Comarcal que aquest no va poder refusar. Un altre fa anar l'ambulància municipal sense cobrar. Com cal fer-ho quan la major part de les tasques municipals no són retribuïdes? Els visitants passem dos dies preguntant a la gent què hi ha al darrere d'aquest entramat d'iniciatives tan sorprenents. Potser els hippies que hi van arribar als anys 70. La flama engrescadora de persones potents i amb iniciativa. L'aïllament del poble... Sembla que la diagnosi més estesa seria que toca compartir el poc que hi ha i fer de la necessitat virtut. Construir comunitat és el que els fa forts, els evita l'emigració massiva i els amara de la mentalitat “podem-farem” amb ressons d'Obama, sense cap prèdica marxista i, sorprenentment, gens d'ideologia pel mig.

Per als de fora, Alston permet comprendre l'arbitrarietat de les velles reparticions de papers entre el sector públic i el privat. El que compta són els serveis prestats i no qui hi ha al darrere. Mirar de crear votants agraïts i adotzenats, des d'Alston, semblaria el reflex d'una actitud meridional i acomodatícia. El seu cas també permet observar que mentre alguns esperen que el passat torni, d'altres ja han començat a mirar endavant. Defensar l'estat del benestar és un objectiu compatible amb guanyar eficiència, involucrar la ciutadania en l'acció pública i amb trobar vies noves i imaginatives per prestar serveis de futur incert. Al mateix Alston, en un pòster malgirbat, hi trobo el següent: “sabies que cada vegada que compres per internet podries estar generant un ingrés en la teva botiga de proximitat?” Afegeixin aquí les mesures d'optimització fiscal de moltes multinacionals i el frau fiscal descarat i entendrem moltes coses: perquè Alston és el que és, perquè la crisi l'acaben pagant les rendes captives i, ja posats, perquè Espanya mai donarà a Catalunya res que s'assembli a un pacte fiscal.

Val a dir que els pioners de l'elusió d'impostos també van ser anglesos, els germans Vestey. Capdavanters en l'ús d'estratègies comptables per evitar la doble imposició i que han acabat desembocant en la no-imposició. Una mostra: Apple Espanya obté pèrdues. Mentre el 1915 cinquanta mil soldats britànics perdien la vida a la batalla de Loos, els Vestey s'establien a Chicago per evitar pagar impostos. S'explica que el 1993, quan la reina d'Anglaterra va ser obligada a pagar impostos, el darrer descendent, ara Lord Vestey, va dir: Bé, em sembla que ara ja sóc l'últim de no pagar impostos. Alston és resultat d'aquest present i part del nostre futur. I convé mirar-lo de cara.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia