Israel, UE i catalans pel mig
El president Mas ha anat a Israel a dir que Catalunya vol "una Europa més forta, que sigui capaç de prendre decisions al més alt nivell" –quan diu Catalunya deu voler dir el seu govern, perquè aquestes coses no ens les consulten, i quan diu Europa deu voler dir la Unió Europea, que no és el mateix–; més encara, no vol un organisme de coordinació entre estats sinó "una Europa federal que superi els estats tradicionals", per la qual cosa cal "ser generosos en aquest sentit de cedir sobirania a Europa". Des del punt de vista català, no podem cedir el que no tenim; l'únic que ens mou en aquest sentit és la creença que la cessió de sobirania de l'Estat espanyol a les institucions comunitàries ens resultarà beneficiosa, però no ha de ser així necessàriament. Des del punt de vista dels amfitrions, és obvi que a la Unió Europea no li agrada Israel, per raons que vénen de molt lluny i ara, més que res, perquè Israel representa tot el que la UE vol deixar enrere. Israel és un estat nació; la UE vol destruir les sobiranies nacionals, i sotmetre els pobles d'Europa al dictat d'instàncies superiors a les quals s'atribueix, sense fonament, un interès pel benestar de tots, que els estats diu que no poden tenir. Israel és un estat jueu –tot i que el 20% dels seus ciutadans són àrabs, i deuen estar-hi millor que en els països veïns, vist que no tenen cap pressa a anar-se'n–; la UE vol diluir les diferents, superposades i conflictives identitats europees, culpables de generar intolerància, en un magma de multiculturalitat programada. Israel és una democràcia; la UE debat a porta tancada sobre totes les qüestions vitals de la nostra supervivència, com ara la política monetària, les quotes d'immigració que ens toca assumir, o quins sectors econòmics s'han de potenciar i quins condemnar, mentre a canvi ens ofereixen en l'àmbit local simulacres de participació en temes decoratius. Israel té fronteres i es veu obligat a defensar-les; la UE no vol tenir-ne, ni dins ni fora, àdhuc es planteja ampliar-se més enllà del territori europeu, fins no se sap on. Certament, desfer-se en elogis a la construcció europea és un lloc comú diplomàtic, però Israel, fora d'acords econòmics i científics concrets, no pot veure la UE sense desconfiança. En paral·lel a aquesta construcció, la condemna i el boicot a Israel, i l'antisemitisme en general, són una tendència que no ha parat de créixer, i Catalunya no destaca per la reticència a apuntar-s'hi.
