Justícia, ‘Prestige' i prestigi
La Justícia, en majúscules, avui s'entén com un sistema contraposat a l'arbitrarietat, l'imperi del més fort i el revengisme. Tenim lleis que tipifiquen conductes censurables i procediments per perseguir aquests comportaments sota la premissa fonamental que tothom és innocent fins que no es demostra el contrari. Per reblar el clau garantista, el dubte beneficia l'imputat, in dubio pro reo, si em permeteu la llatinada. En aquest context, l'administració de justícia és un complex engranatge en què compten més les proves que les ganes, les evidències que les sensacions, l'objectivitat més que l'animositat, en uns processos en què la raó la té, dreta llei, qui la demostra o la defensa millor. Això quadra fins que ve la sentència del Prestige i tot són estirades de cabells i trucs al pit d'indignació.
Molt bé. Sense el sistema judicial actual, el capità del Prestige estaria criant malves (o algues) al fons de l'Atlàntic, dins un sac ple de rocs o amb unes sabates de ciment. I els gestors de la crisi ecològica jaurien de per vida envoltats de polls en una masmorra recòndita d'un castell llunyà. Són estils. Fórmules periclitades per més que, socialment, encara tinguem necessitat de fer justícia trobant un culpable que purgui, un nom que expiï la responsabilitat. La justícia sense condemna és incompresa. Dit això, no pot provocar altra cosa que unes basques incontenibles veure com en cas de dubte el plat de la balança cedeix sistemàticament cap al poderós, el fort. In dubio pro reo? In dubio pro domino, més aviat, siguin fils de plastilina, banquers, infantes o lladres de guant blanc. No acaba de fer el pes, aquesta balança.
