Obrint pas, donant pas

La com­ple­xi­tat del moment pel qual passa el país reque­reix un atre­vi­ment que a molts dels que hem nas­cut entre els cin­quanta i sei­xanta, que tenim, doncs, ara entre sei­xanta i cin­quanta anys, ens costa molt de mos­trar. Les cau­te­les, l'experiència vis­cuda sovint des de cer­tes pors, ens fan mode­rats i un poc covards. Aquest reco­nei­xe­ment, és clar, no obliga a fla­gel·lar-nos. La nos­tra gene­ració ha fet prou coses bones (la tran­sició pacífica) i algu­nes mala­ment (la gestió de la crisi, l'última d'elles); tan­ma­teix, és hora que donem pas a nova saba. Crec que es pot dir legítima­ment que la joven­tut bene­ficiària de la millor for­mació (la part bona del que hem fet) i la més per­ju­di­cada alhora pels estralls de la crisi (essent el deute la part més dolenta que els dei­xem en herència) es mereix ‘gover­nar' el seu destí. Que el pre­sent ja és seu i que el nos­tre regis­tre no fa per més. Alguns més radi­cals podrien afe­gir a aquest vere­dicte que només fal­ta­ria que els qui han gene­rat la pobra situ­ació que viuen es pre­sen­tes­sin ara com els redemp­tors i guies per con­ti­nuar manant. Hi he d'estar d'acord.

No entenc així com aquesta reno­vació no es detecta als fòrums d'opinió públics i només de tant en tant, en forma d'esti­ra­bot, al Par­la­ment. A les tertúlies dels mit­jans no es veuen joves que amb espe­rit nou facin una ullada reno­vada als temes de sem­pre. Sovint són cares simi­lars, vaques sagra­des que es man­te­nen en les seves velles idees com a manera de refer­mar-se que són vius, sub­sistència finançada a banda. Tot això forma una mena d'oasi a curt ter­mini, bam­bo­li­nes d'un gran tea­tre que acaba esde­ve­nint un llast. Els lec­tors de la premsa tra­di­ci­o­nal ens empa­nem amb els ana­lis­tes de sem­pre, ens fem forts amb els ‘nos­tres', la qual cosa és una manera també d'allu­nyar-nos dels altres. Igno­rem així bona part de les xar­xes on cir­cu­len amb major vigor les idees dels nos­tres fills, negli­gint que d'aquesta gene­ració nos­tra, per llei de vida, cada cop en som i en serem menys. Un clúster, el nos­tre, de ‘seny' (temorós) ver­sus un altre menys homo­geni, el d'ells, més divers i atre­vit i cada cop més nombrós.

Aquesta diagnosi de reno­vació ens afecta a tots, també als perifèrics que, sense com­panys de pupi­tre, han pogut par­lar més lliu­res de tan­tes dependències sobre la rea­li­tat cata­lana enxar­xada, i afecta també els que han jugat a ser estra­fo­la­ris per recla­mar l'atenció pri­mer i aixe­car després la seva veu sense el res­pecte ances­tral tan carac­terístic del seny català. Tots han, hem, tor­nat vells. La con­tri­bució de la vella gene­ració ha aju­dat cer­ta­ment a obrir pas. Alguns ho han fet des­ca­ra­da­ment esti­rant per la cua o pun­xant els dar­re­res de les vaques sagra­des que enmig del car­rer han estat entor­pint la lliure cir­cu­lació de les idees; altres, mos­trant rutes alter­na­ti­ves, vies cata­la­nes cap a nous horit­zons. Ara toca, però, per empènyer i no posar fre, a altres, i millor si per això no ens han d'apar­tar per acon­se­guir-ho. Fem-ho nosal­tres voluntària­ment limi­tant la nos­tra opinió, reduint la nos­tra acció. Coad­ju­vem a la diagnosi i dei­xem la prognosi a altres. L'experiència acu­mu­lada ens per­met, pro­ba­ble­ment, cons­truir esce­na­ris, iden­ti­fi­car pros i con­tres dels futurs albi­rats, mos­trar res­tric­ci­ons, miti­ga­bles o no, amb l'acció; però dei­xem aquesta a la decisió de les noves gene­ra­ci­ons.

Efec­ti­va­ment, el salt que avui els nos­tres fills reque­rei­xen del i per al país, de l'eco­no­mia, de la soci­e­tat, de la cul­tura difícil­ment el lide­ra­rem els pares. Nosal­tres des de l'experiència, com ells diuen, ens liem massa, con­fo­nem sovint la pre­caució amb la mode­ració, la prudència amb la covar­dia, el nos­tre con­fort amb l'interès gene­ral per la con­so­li­dació de l'statu quo. És l'aversió al risc de qui acaba pen­sant que és millor allò dolent cone­gut enfront dels qui cre­uen que res de nou els pot empit­jo­rar. Si més no, deci­dint i fent ells, sabran que el resul­tat és la seva res­pon­sa­bi­li­tat, i per­tany a la com­petència pròpia l'exigència de millo­rar-ho. Aquesta és la base de tot canvi.

Avui n'hi ha prou a com­pro­var les pors d'alguns a la secessió per iden­ti­fi­car la mag­ni­tud de la bretxa. Pel mateix temor d'alguns, que en el pas­sat han obert pas, que la prudència a hores d'ara no ens faci traïdors, donem pas en aquesta cir­cumstància extra­or­dinària als joves. Que puguin votar, que no s'abs­tin­guin sobre el futur del país, que s'hi com­pro­me­tin. Ells, de manera simi­lar al molt que ens sepa­rava a nosal­tres dels nos­tres pares per no haver vis­cut una guerra civil, no han patit la por del règim fran­quista ni han vist els tancs del cop d'estat. Alguns no saben ja qui era Franco i encara menys el que va repre­sen­tar un tal Tejero un 23-F des­co­ne­gut. Aquesta és la força que els fa ser atre­vits, que els per­met avançar lliu­res d'arros­se­gar les penyo­res que la des­a­for­tu­nada història espa­nyola ens ha dei­xat a nosal­tres i als nos­tres ante­ces­sors. La seva és l'empenta que avui neces­sita Cata­lu­nya.