Obrint pas, donant pas
La complexitat del moment pel qual passa el país requereix un atreviment que a molts dels que hem nascut entre els cinquanta i seixanta, que tenim, doncs, ara entre seixanta i cinquanta anys, ens costa molt de mostrar. Les cauteles, l'experiència viscuda sovint des de certes pors, ens fan moderats i un poc covards. Aquest reconeixement, és clar, no obliga a flagel·lar-nos. La nostra generació ha fet prou coses bones (la transició pacífica) i algunes malament (la gestió de la crisi, l'última d'elles); tanmateix, és hora que donem pas a nova saba. Crec que es pot dir legítimament que la joventut beneficiària de la millor formació (la part bona del que hem fet) i la més perjudicada alhora pels estralls de la crisi (essent el deute la part més dolenta que els deixem en herència) es mereix ‘governar' el seu destí. Que el present ja és seu i que el nostre registre no fa per més. Alguns més radicals podrien afegir a aquest veredicte que només faltaria que els qui han generat la pobra situació que viuen es presentessin ara com els redemptors i guies per continuar manant. Hi he d'estar d'acord.
No entenc així com aquesta renovació no es detecta als fòrums d'opinió públics i només de tant en tant, en forma d'estirabot, al Parlament. A les tertúlies dels mitjans no es veuen joves que amb esperit nou facin una ullada renovada als temes de sempre. Sovint són cares similars, vaques sagrades que es mantenen en les seves velles idees com a manera de refermar-se que són vius, subsistència finançada a banda. Tot això forma una mena d'oasi a curt termini, bambolines d'un gran teatre que acaba esdevenint un llast. Els lectors de la premsa tradicional ens empanem amb els analistes de sempre, ens fem forts amb els ‘nostres', la qual cosa és una manera també d'allunyar-nos dels altres. Ignorem així bona part de les xarxes on circulen amb major vigor les idees dels nostres fills, negligint que d'aquesta generació nostra, per llei de vida, cada cop en som i en serem menys. Un clúster, el nostre, de ‘seny' (temorós) versus un altre menys homogeni, el d'ells, més divers i atrevit i cada cop més nombrós.
Aquesta diagnosi de renovació ens afecta a tots, també als perifèrics que, sense companys de pupitre, han pogut parlar més lliures de tantes dependències sobre la realitat catalana enxarxada, i afecta també els que han jugat a ser estrafolaris per reclamar l'atenció primer i aixecar després la seva veu sense el respecte ancestral tan característic del seny català. Tots han, hem, tornat vells. La contribució de la vella generació ha ajudat certament a obrir pas. Alguns ho han fet descaradament estirant per la cua o punxant els darreres de les vaques sagrades que enmig del carrer han estat entorpint la lliure circulació de les idees; altres, mostrant rutes alternatives, vies catalanes cap a nous horitzons. Ara toca, però, per empènyer i no posar fre, a altres, i millor si per això no ens han d'apartar per aconseguir-ho. Fem-ho nosaltres voluntàriament limitant la nostra opinió, reduint la nostra acció. Coadjuvem a la diagnosi i deixem la prognosi a altres. L'experiència acumulada ens permet, probablement, construir escenaris, identificar pros i contres dels futurs albirats, mostrar restriccions, mitigables o no, amb l'acció; però deixem aquesta a la decisió de les noves generacions.
Efectivament, el salt que avui els nostres fills requereixen del i per al país, de l'economia, de la societat, de la cultura difícilment el liderarem els pares. Nosaltres des de l'experiència, com ells diuen, ens liem massa, confonem sovint la precaució amb la moderació, la prudència amb la covardia, el nostre confort amb l'interès general per la consolidació de l'statu quo. És l'aversió al risc de qui acaba pensant que és millor allò dolent conegut enfront dels qui creuen que res de nou els pot empitjorar. Si més no, decidint i fent ells, sabran que el resultat és la seva responsabilitat, i pertany a la competència pròpia l'exigència de millorar-ho. Aquesta és la base de tot canvi.
Avui n'hi ha prou a comprovar les pors d'alguns a la secessió per identificar la magnitud de la bretxa. Pel mateix temor d'alguns, que en el passat han obert pas, que la prudència a hores d'ara no ens faci traïdors, donem pas en aquesta circumstància extraordinària als joves. Que puguin votar, que no s'abstinguin sobre el futur del país, que s'hi comprometin. Ells, de manera similar al molt que ens separava a nosaltres dels nostres pares per no haver viscut una guerra civil, no han patit la por del règim franquista ni han vist els tancs del cop d'estat. Alguns no saben ja qui era Franco i encara menys el que va representar un tal Tejero un 23-F desconegut. Aquesta és la força que els fa ser atrevits, que els permet avançar lliures d'arrossegar les penyores que la desafortunada història espanyola ens ha deixat a nosaltres i als nostres antecessors. La seva és l'empenta que avui necessita Catalunya.
