Un federalisme reeixit
No hi ha un model de federalisme que es pugui aplicar com una plantilla, car el federalisme tracta d'encaixar i acomodar la diversitat i aquesta per definició és d'una gran varietat. Ara bé, tots els federalismes democràtics comparteixen uns principis bàsics que, a grans trets, es poden resumir en un repartiment tancat de les competències entre l'estat federal i els ens federats, una atribució territorial definida constitucionalment dels ingressos fiscals, una localització dels poders legislatiu, judicial i executiu tant en la federació com en els ens federats amb una diferenciació funcional garantida per la constitució, una responsabilitat compartida en el govern del conjunt presidida per una lleialtat mútua, un tribunal constitucional... De tots els estats federals existents el que més atreu, almenys a Europa, és la República Federal d'Alemanya pel contingut i vigor del Grundgesetz, la llei fonamental. Aquesta norma constitucional ha estat una història d'èxit que, entre d'altres empremtes, ha influït elements de la Constitució Espanyola de 1978 i ara els qui defensen aquí l'alternativa federal la tenen com a primera referència. Cap constitució no es pot entendre bé sense conèixer el context del seu origen i els antecedents que la van inspirar. Quan el projecte de llei fonamental es va debatre i elaborar per una comissió de seixanta-cinc polítics i juristes alemanys, sota els auspicis inapel·lables de les tres potències ocupants d'Alemanya occidental (nord-americans, britànics i francesos), tot estava en contra: el país dividit i durament ocupat pels vencedors, destruït de soca-rel, amb milions de persones desplaçades, amb una desconfiança general envers els alemanys, amb una població desesperada que només desitjava estabilitat i recuperació, amb la política desprestigiada, sense federalistes... Va ser una oportunitat paradoxalment facilitada per les tensions del moment, i els alemanys la van saber aprofitar. Aquella situació era infinitament més extrema i complexa que la que es va viure a Espanya durant el període constituent de 1977-1978 i, no cal dir, que la situació actual.
Els redactors de la Llei van saber trobar una solució, gairebé respectada sense retocs per les potències occidentals, que no restaurava règims anteriors, però que enllaçava amb el millor de la tradició dels reformadors democràtics alemanys del segle XIX, tenint alhora molt present la Constitució de Weimar de 1919, tant per evitar els seus defectes com per aprofitar algunes de les seves virtuts, fins al punt que la llei fonamental n'incorpora textualment els articles relatius a la religió i les entitats religioses. El gran salt qualitatiu de la llei fonamental el va representar el fet que per primera vegada en la història del constitucionalisme alemany la llei no es limita a enumerar els drets fonamentals dels ciutadans –àmpliament detallats–, sinó que obliga el govern a respectar-los i protegir-los; són drets subjectius exigibles davant els tribunals. Això, entre altres raons, explica l'acceptació popular de la llei, que resulta ser una norma viva que impregna la vida ciutadana i social. El text original va ser una obra d'art jurídica i política. Algunes de les més de seixanta modificacions d'adaptació ja no ho són tant.
Sense l'èxit polític envejable del federalisme alemany la reunificació d'Alemanya –prevista d'antuvi a la llei fonamental– no hauria estat possible, ni tampoc la construcció europea. La utilitat funcional i política de la llei fonamental no està esgotada, ni de cara endins per frenar certes derives actuals, ni de cara enfora com a referència per a la UE i per a estats compostos que no saben encaixar la pluralitat i la diversitat
