Albert Camus a la butxaca

Amb quin Albert Camus em que­da­ria, ara que s'escau el cen­te­nari del seu nai­xe­ment? Amb el novel·lista de La pesta, La cai­guda o L'estrany? Amb el dra­ma­turg de Calígula, El malentès o Els jus­tos? Amb l'assa­gista d'El mite de Sísif, L'exili i el regne o L'home revol­tat? Amb el poeta en prosa de Noces o L'estiu? Amb el peri­o­dista de Com­bat o L'Exprés? Amb l'autor de la carta adreçada al seu pri­mer mes­tre l'endemà de rebre el premi Nobel de Lite­ra­tura? Amb l'ora­dor dels dis­cur­sos a l'ajun­ta­ment d'Esto­colm o a la Uni­ver­si­tat d'Upp­sala amb motiu de la recepció del premi? Amb el con­fe­ren­ci­ant del congrés inter­na­ci­o­nal d'escrip­tors a la sala Pleyel de París o en un con­vent de domi­nics fran­ce­sos sobre el que els no cre­ients espe­ren dels cris­ti­ans? Al tra­duc­tor al francès del Cant espi­ri­tual de Mara­gall?

Pot­ser em que­da­ria, al cap­da­vall, amb El pri­mer home, el tre­molós manus­crit auto­bi­ogràfic ina­ca­bat que duia a la car­tera quan el cotxe en què viat­java es va esta­ve­llar con­tra un arbre en una car­re­tera secundària de la Bor­go­nya, i amb els espon­ta­nis Car­nets de but­xaca, die­ta­ris de tre­ball escrits entre 1935 i 1951 on s'hi tro­ben notes espar­ses de lec­tu­res i viat­ges, des­crip­ci­ons de pai­sat­ges, esque­mes de novel·les, esbos­sos de dra­mes i cen­te­nars de pen­sa­ments –ara en diríem tuits– en els quals es con­den­sen tots els seus valors: l'hones­te­dat intel·lec­tual, l'aposta con­tra la mort, la consciència de l'absurd o el desig de tro­bar un sen­tit moral del món.

Camus sem­blava un filòsof però era sobre­tot un lite­rat. Ho reco­nei­xia en una nota dels Car­nets: “Per què sóc un artista i no un filòsof? Perquè penso segons les parau­les i no segons les idees.” Ben pocs escrip­tors han estat capaços, com ell, d'expo­sar les idees amb parau­les tan belles; és impos­si­ble sub­mer­gir-se en la seva obra i no sor­tir-ne enllu­er­nat per la claror ruti­lant del seu estil. Obro a l'atzar, un cop més, els seus Car­nets i hi trobo aquesta síntesi del seu com­promís: “Hem de creure en la justícia perquè la nos­tra con­dició és injusta. Hem de con­tri­buir a la feli­ci­tat i l'ale­gria perquè el nos­tre món és dis­sor­tat. No podem con­dem­nar a mort ningú perquè tots estem con­dem­nats a mort.”