Manca el perquè

He renunciat a l'article que tenia pensat, per poder-me fer ressò de les paraules d'un jove monàrquic de 90 anys: Fernando Álvarez de Miranda, expresident del Congrés (1977-79). La veritat és que ni el recordava, i llegir les seves respostes en l'entrevista publicada ahir a El País m'ha fet sentir ganes de llegir les seves “memòries”, La España que soñé”, de l'editorial La Esfera, recentment publicades. És molt d'agrair que algú com ell, que va signar la Constitució en qualitat de president del Congrés, accepti de bon grat la necessitat d'unes reformes, en lloc d'aferrar-se a la Constitució com si aquesta fos un dogma, que no ho és. Respecte a les reformes, ell mateix assenyala com a prioritàries la dels partits i la del poder judicial; pels primers, llistes obertes i democràcia interna, per tal d'evitar la corrupció; pels segons, garantir la independència del poder judicial. Actualment polititzat. En poques paraules: “Tot això que es diu, però no es fa, i no sé per què, aquesta és la incògnita.” Potser, dic jo, perquè la corrupció paralitza la bona gestió i dispara la incontinència verbal dels polítics.

Les declaracions del president Rajoy (llegides ahir en el mateix rotatiu) en són una mostra. Pel que fa a l'Estat de les Autonomies (títol vuitè de la Constitució), el conegut “cafè per tothom”, no té inconvenient a reconèixer que “el tema es va tancar en fals”, i que els Pares de la Constitució ho sabien, però que calia arribar a un acord, al preu que fos, cosa que semblava impossible, i que tanmateix s'assolí.

D'aquí ve que ell no entengui, als seus 90 anys, que, si aleshores arribaren a un acord, essent com eren polítics de tendències tan diverses i contraposades, ara, els responsables de torn no siguin capaços d'arribar a nous acords. Em pregunto si no s'hauran plantejat massa tard, les reformes, i per què. Manca saber (sobretot) el perquè, només això.