la tribuna
La memòria de l'agost
L'autor rememora els estius de la seva infantesa, aquells que quan som grans enyorem
Un dels meus primers records d'agost, a la casa dels avis materns, a la Selva del Camp, és el soroll de la marxa enrere d'una furgoneta. Cada matí, el conductor del vehicle aparcava davant la botiga de queviures que hi havia al costat de casa nostra. No vaig arribar a escatir mai si era el viatjant dels lactis, l'assortidor de la carnisseria o un emissari del forn de mitja vila, que hi duia el pa i les coques amb recapte. Però recordo molt bé el soroll de la marxa enrere de la seva furgoneta. El carrer era estret, i l'home devia haver de fer, de bon matí, unes quantes maniobres. Cada agost era igual. La marxa enrere en aquell moment en què tu encara no ets ben bé de la vigília però tampoc del son, i vas sospesant si llevar-te o no llevar-te encara.
Aquella marxa enrere –molt anterior a les marxes enrere de la primera joventut– va durar sis o set estius. Un agost de finals dels setanta, quan ja feia uns quants dies que érem al poble, de cop vaig adonar-me que encara no l'havia sentit cap matí. El meu pare em va informar que l'home de la furgoneta –representant de refrescos i cerveses– havia mort mig any abans d'un mal lleig.
També recordo la palmera que hi havia darrere la casa, en un vell jardí descurat que avui dia és una plaça semidura, amb una font que, de tant en tant, es dispara amb un bé de Déu d'aigua. A la plaça, avui, hi ha bancs que esperen que s'hi asseguin, selectivament, personatges com és ara els del poema Bèlgica de Carner. Aquests dos, juntament amb el d'algun passeig fins a la font dels Gossos, deuen ser els meus records més reculats, de més de trenta anys enrere.
Els estius de la infantesa, més avorrits que feliços, serveixen perquè ara els enyorem. Encara no ens rebregava l'edat, ni ens escanyava la hipoteca, ni estàvem neguitosos per l'adolescència dels fills. Érem més lliures que avui dia (però també menys conscients), i, tot i que al poble encara no hi havien estrenat la piscina municipal, solíem banyar-nos a les basses dels trossos. De tant en tant, ens esquitllàvem al terreny d'un mas del voltant per refrescar-nos a la piscina –tan senyora– de rajoletes blaves, sense verdet a les vores. L'estiu durava molt de temps (llegiu Un estiu al llac, d'Alberto Vigevani: tres mesos llargs), però nosaltres només hi passàvem l'agost, a la Selva. Ens n'anàvem quan ja plegaven avellanes. A mà, agenollats a terra, que encara no havien introduït les màquines recol·lectores.
Sostinc que, en la vida dels occidentals, hi ha dues èpoques que concentren més memòria que no les altres: Nadal i estiu. No se m'escapa que són, també, els dos períodes regalats de la vida escolar: el nen fa vacances (els pares, tot al contrari). Feu-ne la prova: mireu de seleccionar els vostres cinc o sis records més vells. Segur que, d'aquests, n'hi ha majoria d'estivals o de nadalencs.
El filòsof Josep M. Esquirol acaba de publicar un llibre molt bo, El respirar dels dies. Una reflexió filosòfica sobre el temps i la vida (Paidós). L'autor es mostra partidari de no negar el temps, de no remar contra corrent («la consciència de la mort ens ajuda a descobrir la seriositat de la vida»). La lluita entre el temps i nosaltres resulta colossalment desigual, i, davant la seva força, nosaltres som com la «flor de la vora d'un prat quan l'arada, en passar, l'ha tocada», que diu el poema XII de Catul. El llibre d'Esquirol és, també, una defensa de la lentitud, del seguiment dels ritmes circadiaris. I del sentit comú inveterat: mireu de recordar com vivien els pagesos de fa cinquanta anys, i imiteu-ne en el que pugueu la manera de fer.
A l'agost, el comú dels mortals estem més desvagats que durant la resta de l'any. El nen avorrit es converteix en un errabund domèstic. Tot i que avui dia sembla que hagin de fer tothora alguna cosa (l'estat del benestar els ha acostumat molt malament!), jo crec que és bo que els nens pentinin el gat. Ara bé, les experiències viscudes durant aquest mes queden gravades a la memòria. El temps tot ho cura, fora de la nostàlgia del paradís perdut. «L'home mor, ja que només ell n'és conscient: la planta es marceix, l'animal expira.» Esquirol també explica que la memòria «pertany al terreny de la imaginació». I tant! La marxa enrere de la furgoneta del primer paràgraf era pura ficció (no pas la palmera, ni el jardí descurat, ni les avellanes del Camp). Però, en canvi, estic molt convençut del que he afirmat en el cinquè paràgraf: l'estiu ens ha proporcionat alguns dels records més perdurables de la nostra vida. Encara que provinguin d'un estiueig de segona o tercera categoria, com era el meu cas.