L'amor concret

El dia 9 d'aquest mes en Manuel Cuyàs va escriure en aquest espai un article que va titular Bona gent en què explicava la recepta que havia donat l'economista Francesc Cabana perquè no tornin a succeir els disbarats dels últims anys a la banca i les caixes catalanes i espanyoles. Tot l'auditori esperava un raonament tècnic d'aquest home savi i va sorprendre amb el que va proposar: “Ser més bones persones.” També en aquest espai jo mateix més d'una vegada he gosat dir que si tothom fos tan sols una mica més bona persona, em sembla que el món en general ho notaria per bé en una proporció geomètrica. Sé que és una utopia i que ho digui jo no té cap capacitat d'influència. Però m'agrada dir-ho de tant en tant com a reflexió que m'agrada fer-me i que m'atreveixo a compartir amb vostès. Per això em va agradar encara més que en Cuyàs, que té nas i ull per detectar les coses interessants i importants que passen, en parlés aquí, encara que fos a través de Francesc Cabana, amb qui, també s'ha de dir, és fàcil d'empatitzar perquè ja se li veu que ell, a part de savi, és bona persona.

Ha coincidit, a més, que simultàniament a l'article d'en Cuyàs he topat amb una entrevista a l'escriptor Josep Maria Gironella al desaparegut Diari de Barcelona el maig del 1978. I m'ha agradat parlar-ne aquí, en relació amb l'article d'en Cuyàs sobre Cabana, perquè segurament vostès i jo tenim més prevencions d'afinitat ideològica amb Gironella, que té episodis foscos en la seva biografia. Venint d'algú menys afí en moltes idees, m'agrada dir que m'ha agradat el que deia. Pensem que l'entrevista ja era en etapa de restauració democràtica. I, vist des d'ara i aquí, les reflexions de Gironella són, crec, molt vigents. Sobre l'etapa franquista i el moment actual, deia: “Sóc terriblement pessimista. No hem après a conviure. L'enveja, els odis... allò que Severo Ochoa en diu «els espasmes genètics», que són cíclics i ara sembla que en ve un altre... La intolerància i el dogmatisme pertot arreu... [...] Les errades que veig no afecten només els dirigents [...], abarquen des de l'Església al folklore.” Entra més en detalls i, al final, la conclusió: “El món només té una sortida: estimar-nos. Amb fets, amb noms i cognoms i així, en cercles concèntrics, estendre l'amor concret.” Manuel, és això el que diu també Cabana, eh? Ah, sí, també deia, a la pregunta de si ens en sortirem: “Temo molt que no.” Llàstima.