de set en set
El carrer
Si ens en recordem, abans que la crisi ens submergís en l'abisme d'un món més injust, es va posar de moda proclamar que ja no hi havia pràcticament diferències entre l'esquerra i la dreta. Es tractava d'una sentència cínica alimentada pel miratge del benestar i l'opulència quan, al caire de la plena ocupació i amb facilitats il·limitades de crèdit per adquirir segones residències i noves possessions, fins i tot els governants més conservadors tenien el gest de reservar algunes engrunes per a les anomenades polítiques socials. La cantarella habitual era, aleshores, sentir dir que ja no existien opcions ideològiques al capdavant dels partits polítics, sinó mers gestors dels pressupostos públics. És ara, quan la bufetada de les retallades ens ha tornat a la trista realitat, que han ressuscitat les diferències eternes entre els que són d'esquerres i els que són de dretes. I és ara quan, sense caretes ni complexos, els partits conservadors carreguen contra allò que sempre els ha aterrit més, és a dir la força del carrer. Per això, a l'agenda del Partit Popular hi ha dues lleis pensades per posar el morrió als que encara tenen esma per protestar. Una és la llei de seguretat ciutadana, destinada a sancionar els que incomodin el poder amb manifestacions i escarnis; l'altra, la dels serveis mínims, ideada per limitar el dret de vaga. No són bones notícies per a la gent d'esquerres, ni tampoc per a la democràcia, però, tal com estan les majories parlamentàries, seran, sobretot, notícies inevitables. Davant de tot plegat, doncs, l'única resposta possible és que també ho siguin les manifestacions, d'inevitables. Ahir mateix ho van tornar a demostrar milers de persones pels carrers de Barcelona i de Girona, la marea persistent, la força del carrer, el lament dels supervivents.