“Vostè fa tuf de botifler”

Llegíem, diven­dres pas­sat, en aquest diari, un repor­tatge en què 17 entre­vis­tats pro­po­sa­ven quina hau­ria de ser la pre­gunta d'un even­tual referèndum d'auto­de­ter­mi­nació. De les 17 pro­pos­tes, si n'excloem 5 que fan ser­vir un estil directe (per exem­ple, “Cata­lu­nya ha de ser un estat inde­pen­dent?” o “Inde­pendència sí o no?”), de les altres 12 n'hi ha 10 que fan ser­vir el trac­ta­ment de vostè (per exem­ple, “Vol que...?” o “Està d'acord...?”), només 1 fa ser­vir el trac­ta­ment de tu (“Vols ser...?”) i també n'hi ha només 1 que faci ser­vir el trac­ta­ment de vós (“Voleu...?”).

A mi, m'agra­da­ria més que la pre­gunta recor­regués al trac­ta­ment de vós, perquè m'iden­ti­fico amb un comen­tari sobre el trac­ta­ment de vostè que en certa ocasió li vaig lle­gir a Avel·lí Artís-Gener Tísner: “Sóc abso­lu­ta­ment con­trari a aquest trac­ta­ment. [...] Perquè en català el vós encara és viu, no cal subs­ti­tuir-lo! Aquest és el trac­ta­ment genuí. En català, doncs, no el faig ser­vir mai, el vostè. Bé, només amb la gent que no m'interessa.” És clar que, aquest comen­tari, Tísner el va fer l'any 1997 i avui que som el 2013 el vós encara és una mica més arcaic.

Dit que a Tísner, amb tota cer­tesa, li hau­ria agra­dat (i a mi m'agra­da­ria) que la pre­gunta del referèndum (una frase que pas­sarà a la història, com el “Ja sóc aquí” tar­ra­de­llasià) fes ser­vir el trac­ta­ment de vós, no és menys cert que, gra­ma­ti­cal­ment, el trac­ta­ment de vostè és igual­ment nor­ma­tiu i propi. Així ho han cer­ti­fi­cat en èpoques dife­rents tres il·lus­tres filòlegs: Fabra, Coro­mi­nes i Solà. Una altra cosa és que en el llen­guatge admi­nis­tra­tiu (i què hi ha de més admi­nis­tra­tiu que una con­sulta?) es reco­mani l'ús del trac­ta­ment de vós, més genèric.

També hi ha un frag­ment del lli­bre El vene­dor de noms en què l'autor, Josep Maria Espinàs, escriu: “A mi els des­co­ne­guts que par­len de vós acos­tu­men a ser-me simpàtics. Em des­vet­llen la cor­di­a­li­tat.” Però, ja ho veieu, a la gran majo­ria dels actu­als “sig­ni­fi­cats repre­sen­tants de la soci­e­tat civil” els agrada més el vostè. En bona part gràcies a Jordi Pujol (que s'hi va abo­nar) i als mit­jans de comu­ni­cació públics i pri­vats (que l'han impo­sat en règim de mono­poli), el vostè ha des­plaçat i pràcti­ca­ment ha subs­tituït el vós. Així, avui estem emba­fats del vostè. I encara sort que el tuteig uni­ver­sal no s'ha con­cre­tat en pre­gun­tes de l'estil: “Tu, talles o què?”