Socialisme

Pos­si­ble­ment el més impor­tant de l'ense­nya­ment no és l'apre­nen­tatge d'una dis­ci­plina o fins i tot d'una pro­fessió, sinó apren­dre a pen­sar, apren­dre a apren­dre. Es diria que la dar­rera evo­lució del PSC no dis­posa d'aquesta capa­ci­tat de pen­sar, ava­lu­ant i com­pa­rant alter­na­ti­ves pos­si­bles i selec­ci­o­nant les idònies per als objec­tius per­se­guits, per a la defensa del propi ide­ari.

Defensa el PSC el “dret a deci­dir”, i això plan­teja un con­flicte amb el PSOE, que con­si­dera que el sub­jecte i titu­lar de la sobi­ra­nia resi­deix en el poble espa­nyol i no en el català. Una i altra alter­na­tiva, s'és o no dipo­si­tari de sobi­ra­nia, es deri­ven de si Cata­lu­nya és una nació. És difícil sos­te­nir, conei­xent i vivint a Cata­lu­nya, que Cata­lu­nya no és una nació amb tanta o més legi­ti­mi­tat que l'espa­nyola, i això porta el PSC a defen­sar, des de la lega­li­tat, el “dret a deci­dir”, la qual cosa crea un con­flicte ine­vi­ta­ble amb el PSOE, que mal­grat mani­fes­tar que accepta el fede­ra­lisme com a orga­nit­zació de l'Estat, no pot com­par­tir la idea d'un poble de Cata­lu­nya sobirà. El con­flicte no té altra sor­tida que la renúncia d'un dels dos par­tits a la seva posició política, perquè és impos­si­ble ser simultània­ment una cosa i la contrària.

És el que ha pas­sat en la dar­rera con­ferència política del Par­tit Soci­a­lista, no s'ha accep­tat el “dret a deci­dir”, el dret a l'auto­de­ter­mi­nació, defen­sat fins ara pel PSC, i s'ha dema­nat des de l'afecte de qui agra­eix la renúncia de l'amic, del PSC, la col·labo­ració per cons­truir un nou marc d'entesa: Espa­nya és un sol poble, i és aquest, en la seva inte­gri­tat, el que ha de deci­dir el seu futur. En con­seqüència no es pot defen­sar el “dret a deci­dir” perquè no té raó de ser.

Que el secre­tari gene­ral del PSC pre­senti això com un tri­omf polític i que s'enten­gui el reco­nei­xe­ment i res­pecte de la pròpia posició pels aplau­di­ments rebuts en la con­ferència política del PSOE és sig­ni­fi­ca­ti­va­ment cínic o manca de la intel·ligència mínima per dis­cer­nir la rea­li­tat i enten­dre el mis­satge que de manera clara el PSOE li trans­met: renunciï vostè a la seva ànima cata­la­nista i s'inte­gri en un únic par­tit que trans­met arreu d'Espa­nya el mateix mis­satge, com molt clara­ment va dir la líder del PSOE andalús al secre­tari gene­ral del PSC. Ha de dei­xar de ser el que era fins ara per pas­sar a ser el PSOE català, per poder fer el que se li demana, és a dir, trans­me­tre un únic mis­satge de par­tit arreu.

La manera d'expli­car aquest canvi de posició política pas­sant de defen­sar el dret a l'auto­de­ter­mi­nació des de la lega­li­tat a la renúncia a fer-ho, es tra­du­eix en no voler unir-se a la posició de la resta de par­tits polítics cata­lans que ho dema­nen a través de l'arti­cle 150.2 de la Cons­ti­tució al·legant que no es pot dema­nar allò que no s'està segur d'acon­se­guir, la qual cosa resulta sin­gu­lar, ori­gi­nal i per­fec­ta­ment absurda perquè aquest prin­cipi implica renun­ciar a dema­nar res que no esti­gui ja acor­dat per qui ho ha de con­ce­dir. Sem­bla­ria que s'ha obli­dat com el soci­a­lisme ha asso­lit les con­ques­tes soci­als que han fet que la soci­e­tat actual sigui més justa i solidària que la de fa un segle.

Una vegada conclòs i for­ma­lit­zat aquest canvi de posició política s'ha votat en el òrgans de govern del par­tit per donar-li la total i necessària for­ma­li­tat, i en con­seqüència els par­ti­da­ris de la via cata­la­nista, de la defensa del dret a l'auto­de­ter­mi­nació, han que­dat abso­lu­ta­ment silen­ci­ats i enfron­tats a una doble alter­na­tiva, accep­tar la nova presa de posició política del par­tit renun­ci­ant a la pròpia iden­ti­tat man­tin­guda des de la Tran­sició o bé aban­do­nar la militància. Fer el que s'ha fet és per­fec­ta­ment legítim des de la lli­ber­tat política per­so­nal i col·lec­tiva per part del PSOE, però és un greuge autoim­po­sat al PSC per la seva renúncia a una tra­jectòria de qua­ranta anys, i per tant al seu actiu polític més valuós: la trans­ver­sa­li­tat a una soci­e­tat cata­lana mes­tissa per natu­ra­lesa en la qual no menys de la mei­tat de la població no és ori­ginària del ter­ri­tori i on l'emi­gració ha con­tribuït deci­si­va­ment a cons­truir el país. La pre­gunta que cal fer-se és si calia defen­sar el “dret a deci­dir” per renun­ciar-hi després, posant ine­vi­ta­ble­ment de mani­fest la pròpia inco­herència. Contrària­ment és cohe­rent dema­nar poder deci­dir i defen­sar man­te­nir la uni­tat amb Espa­nya perquè, acon­se­guida una reducció sig­ni­fi­ca­tiva del dèficit fis­cal i el blin­datge de les com­petències trans­fe­ri­des, aquesta és una posició pragmàtica i accep­ta­ble per molts cata­lans.

Sem­pre que es pro­du­eix una situ­ació política extrema, i el procés d'auto­de­ter­mi­nació a Cata­lu­nya ho és, es perd per part d'actors i par­tits polítics la pos­si­bi­li­tat d'actuar i pro­jec­tar-se des de l'ambigüitat i s'és ine­vi­ta­ble­ment forçat a pren­dre una posició explícita a favor o en con­tra del dilema social i polític que es plan­teja. És això el que ha pas­sat, però de la pit­jor manera, perquè s'ha fet visi­ble la manca de força i con­vicció política d'un líder que porta el seu par­tit a per­dre la seva trans­ver­sa­li­tat, i per tant a per­dre una part, si no majo­ritària sí sig­ni­fi­ca­tiva, dels seus votants, i això és una pèrdua política per al país i un pro­blema greu per al par­tit, que ja havia reduït a la mei­tat la seva repre­sen­tació par­la­mentària en les dar­re­res elec­ci­ons.

Per necessària coherència s'ha de reconèixer que aquells líders del PSOE que recla­ma­ven l'extensió del par­tit a Cata­lu­nya han acon­se­guit el que pro­po­sa­ven de manera visi­ble i notòria. Per molt que el líder del PSC argu­menti que això no és així, serà impos­si­ble que con­venci la ciu­ta­da­nia; en pri­mer lloc perquè l'argu­ment té total carència de la mínima lògica a par­tir de la rea­li­tat obser­vada, i en segon lloc perquè després del que ha succeït manca de la necessària cre­di­bi­li­tat per fer-ho.

La con­seqüència és clara: el PSC ha pas­sat de ser un par­tit trans­ver­sal i soci­al­ment inte­gra­dor a un par­tit ori­en­tat a una part mino­ritària de l'elec­to­rat, aque­lla que legítima­ment renun­cia al cata­la­nisme. Ha per­dut el seu atri­but i valor més útil soci­al­ment i més potent política­ment, i s'obliga a com­pe­tir direc­ta­ment amb Ciu­ta­dans i PP en un àmbit polític estret on aquests par­tits tenen més cre­di­bi­li­tat i on li resul­tarà difícil mos­trar coherència i for­ta­lesa. Ningú com­pra la còpia si pot tenir l'ori­gi­nal.

Pas­sarà temps, però un dia es crearà un nou par­tit soci­a­lista a Cata­lu­nya, perquè el soci­a­lisme no pot estar absent del debat polític com no ho està a cap país d'Europa, però el que també és cert és que no pot estar repre­sen­tat pel mateix par­tit que nega al poble català la seva sobi­ra­nia. Seria un absurd digne del millor Groucho Marx.