Opinió

Elits extractives

El parasitisme d'unes elits no és altra cosa que tractar de mantenir privilegis

Una nova expressió recorre les ciències soci­als. El terme “elits extrac­ti­ves”, que defi­neix aquells grups diri­gents que defen­sen la seva supre­ma­cia al cim de la piràmide, i per­ju­di­quen greu­ment l'interès gene­ral, s'imposa en el llen­guatge polític. Es tracta d'un con­cepte recent, cise­llat per dos eco­no­mis­tes, Daren Ace­mo­glu i James Robin­son, en el lli­bre Why Nati­ons Fail? The Ori­gin of Power, Pros­pe­rity and Poverty. L'obra ha sac­se­jat bona part del pano­rama intel·lec­tual occi­den­tal perquè, en el con­text de la crisi del deute, ofe­reix res­pos­tes als inter­ro­gants sus­ci­tats per la irra­ci­o­na­li­tat de la gestió política dels governs que seguei­xen dis­ci­pli­na­da­ment el con­sens de Was­hing­ton. I que enfonsa les soci­e­tats capi­ta­lis­tes en el fang de la misèria. Es tracta d'un lli­bre redac­tat al més pur estil dels best-sellers amb pre­ten­si­ons acadèmiques, i tot i això esde­vindrà una de les obres més influ­ents d'aquesta dècada. La seva vir­tut: ofe­rir una expli­cació sim­ple, mit­jançant els meca­nis­mes intel·lec­tu­als hege­li­ans d'esta­blir lleis històriques capa­ces d'ofe­rir un relat con­vin­cent. Segons els autors, a la pre­gunta “per què els països fra­cas­sen?” s'ofe­reix la res­pon­sa­bi­li­tat de les elits diri­gents en l'evo­lució de cada soci­e­tat. Per il·lus­trar-ho, els autors reme­ten a nom­bro­sos exem­ples del pas­sat. Un detall: l'ús recur­rent a les elits cas­te­lla­nes que para­si­ten l'imperi ame­ricà, basant-se en una sal­vatge con­questa i explo­tació. En con­tra­po­sició, els pro­ces­sos de colo­nit­zació de Nord-amèrica i Austràlia des de soci­e­tats igua­litàries capa­ces d'impo­sar ges­ti­ons més o menys democràtiques (i que, tan­ma­teix, es degra­den en la mesura que grups mino­ri­ta­ris amb interes­sos egois­tes aca­pa­ren ins­ti­tu­ci­ons i meca­nis­mes de decisió).

És un dels lli­bres que més cir­cu­len entre deter­mi­nats cer­cles de Madrid i Bar­ce­lona. Enric Juli­ana el fa ser­vir per expli­car la rup­tura entre el Bar­rio de Sala­manca i la banda alta de la Dia­go­nal; el xoc de trens entre qui ha con­si­de­rat Espa­nya el seu propi cor­tijo, i els des­cen­dents del Vichy català que ja no es con­for­men amb les engru­nes, o volen sal­tar del vai­xell quan les vies cata­la­nes omplen d'aigua el buc cor­cat del galió espa­nyol. O l'immi­nent col·lapse ori­gi­nat en la suïcida política de les oli­gar­quies hispàniques. Més enllà de La Van­guar­dia i les seves apos­tes, el peri­o­dista Joa­quim Vilar­nau, del Col·lec­tiu Bar­nils, a l'anu­ari Media.​Cat, ja ha abor­dat la per­sistència de les elits fran­quis­tes en els engra­nat­ges de poder espa­nyol; en els par­tits, l'estruc­tura admi­nis­tra­tiva, i espe­ci­al­ment, les cons­truc­to­res, les grans empre­ses, la banca, i els antics mono­po­lis públics pri­va­tit­zats. Aquest para­si­tisme d'unes elits que han pres deci­si­ons que, des de l'anàlisi més ele­men­tal cal­dria con­si­de­rar errònies, no és altra cosa que trac­tar de man­te­nir pri­vi­le­gis en un moment de des­com­po­sició. Les arbitràries puja­des de la llum, auto­pis­tes, gas, o la reforma labo­ral que aboca mili­ons d'espa­nyols a la pobresa resulta una il·lus­tració d'aquesta praxi des­truc­tora. És com si l'Espa­nya pro­funda de les anti­gues nis­sa­gues de con­quis­ta­do­res esde­vin­gues­sin una estre­lla en fase ter­mi­nal, que expan­deix la seva llum men­tre con­su­meix el poc hidro­gen que resta fins a col·lap­sar en un vio­lent esclat de super­nova.

La teo­ria d'ace­mo­glu i robin­son té els seus punts febles. Resulta massa deter­mi­nista i menysté la capa­ci­tat d'auto­gestió popu­lar. Tan­ma­teix acaba resul­tant una tesi opor­tuna, perquè ser­veix d'expli­cació cohe­rent al cap­te­ni­ment suïcida i reac­ci­o­nari del govern espa­nyol. Una casta en des­com­po­sició en una Espa­nya que perd pres­tigi i presència inter­na­ci­o­nal. I també, amb una certa dosi metafísica, el punt de rup­tura, la volun­tat de secessió, un inde­pen­den­tisme que no es que vul­gui tren­car amb una Espa­nya ima­gi­nada, sinó amb l'Espa­nya real dels Botín, Utrera Molina, Aznar, Aguirre. D'una casta tan­cada, aïllada, irada i peri­llosa. Els nivells d'hidro­gen de la seva nació ja han entrat en un volum crític. I més val ser lluny quan peti tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia