Deu milions de miracles

Joan-Lluís Lluís / [email protected]

em deu milions a parlar aquesta llengua. Deu milions de petits miracles estadístics doncs, tant és evident que aquesta llengua, la catalana, hauria hagut de morir. O, si més no, d'esdevenir un idioma residual, un parlar recòndit i sense traça, apte només per a converses d'estar per casa entre persones cada vegades més resignades a la seva propera extinció definitiva. Deu milions de miracles que han permès al català escapar a les sentències de mort oficials o oficioses que, en els darrers segles, han estat promulgades al seu encontre. Sentències de mort oficials van ser, per exemple, les de Lluís XIV, de Felip V, de la Revolució Francesa o de Franco; sentències oficioses les de les repúbliques franceses successives i, avui, les de qualsevol govern espanyol que treballa perquè s'engegui l'inici del final, ara per ara amb un cert èxit al País Valencià, les Illes i la Franja, i aviat a Catalunya. Pel fet d'haver sobreviscut a tantes condemnes, el català és un cas únic al món i per això aquests deu milions de miracles són dignes d'admirar. I si Catalunya fa el pas indispensable cap a la seva independència, d'arreu vindran sociolingüistes, psicolingüistes, historiadors, filòsofs i pedagogs per observar aquesta llengua condemnada a mort que no només ha sobreviscut sinó que abans mateix d'esdevenir llengua oficial del nou estat ja posseïa tot allò que calia per funcionar com a tal: una acadèmia, tots els diccionaris possibles, un ús institucional, social, econòmic i polític consolidat, una literatura completa, una omnipresència a internet.

Sí, la llengua catalana representa un cas excepcional, però aquesta excepció s'acabarà durant el segle XXI. Durant aquest segle, el català esdevindrà una llengua banal: o per ser una llengua més del club de les llengües oficials d'estats sobirans que sobreviuran o per ajuntar-se a la munió de llengües en via de descomposició. Vida plena o mort lenta. La llengua catalana ha arribat a la cruïlla decisiva i serà molt probablement el 2014 que els ciutadans de Catalunya decidiran el futur d'aquesta llengua. Perquè els deu milions de miracles amaguen també moltes renúncies, moltes inèrcies, molts conformismes, moltes mandres. Avui ja és bastant banal sentir dos catalanoparlants conversar en espanyol. A vegades amb l'excusa de: “Ens vam conèixer en castellà”, com si un esforç intel·lectual i emocional fos impossible per arribar a poder dir: “Ens vam conèixer en castellà, però era absurd no parlar-nos en català, llavors tot i que ens va costar una mica vam canviar de llengua.” A vegades per la pretesa facilitat de parlar primer, a un desconegut, “la llengua que tothom sap”, com si això fos una raó suficient per abandonar la llengua pròpia. Quan dos parlants d'una llengua A parlen entre ells una llengua B vol dir que la llengua A ha esdevingut prescindible. I, avui, en moltes situacions de la vida ordinària, es nota com la llengua A de Catalunya pot semblar prescindible.

Aquest procés, una vegada començat, pot ser fulminant, malgrat les proteccions oficials. I rosega la llengua de l'interior, des de les petites renúncies diàries, des de: “Jo no m'hi amoïno, m'adapto i parlo la llengua que em parlen.” És una actitud comprensible, aquests deu milions de miracles són encarnats per éssers humans, fràgils i forts, als quals no es pot demanar eternament de dur la responsabilitat de salvar aquesta llengua de la mort, però sense els quals és impossible que aquesta llengua sobrevisqui. Els deu milions de miracles necessiten un estat anomenat Catalunya que els permeti descansar una mica del seu esforç descomunal de salvar una llengua; un estat, però, que no podrà fer res sense la voluntat de perpetuar-se d'aquests deu milions de miracles, petits i magnífics.