L'equador de Rajoy
En un procés com el de la possible independència d'Escòcia es posen en circulació tòpics que serveixen de vehicle per escampar prejudicis i fomentar hostilitats recíproques. Els anglesos presenten la imatge de l'avarícia dels escocesos que, per part seva, es refereixen als veïns tot dient que un anglès és un self-made nothing, és a dir, un no res i un home que s'ha fet ell mateix i que està molt satisfet amb el seu creador. I malgrat que ells no són com els catalans, víctimes d'un espoli fiscal, substitueixen el “sang, suor i llàgrimes” (blood, tears and toil) per un projecte de whisky and oil, és a dir, whisky i petroli. El que m'ha impressionat és la visió dels altres com a persones que s'agraden tal com són, autocomplaents i disposades a creure que la seva versió que tot va bé s'ajusta a la realitat. Que és exactament el que li passa al primer ministre Rajoy a l'hora de fer un balanç dels seus dos primers anys de mandat quan defuig el reconeixement d'una situació deteriorada i opta per pensar amb el desig. S'ha donat la consigna que els grans beneficiats del sistema llancin les campanes al vol i prediquin a favor de l'estímul del consum interior quan la banca espanyola és la menys rendible de tot el món industrialitzat i ha de confrontar-se amb uns préstecs de difícil recuperació d'uns 350.000 milions d'euros.
amb una taxa d'atur que és com la de Palestina i un deute que és el més alt dels darrers cent anys, quan pràcticament, a part d'AENA, ja no queda res per privatitzar, ni es té una moneda pròpia que es pugui devaluar, tenim mala peça al teler. Sense escapatòria per la via del creixement econòmic o de la inflació, només quedarà la quitança d'una part del deute i un allargament dels terminis de venciment de les emissions. La recuperació no serà possible mentre no s'hagi fet la neteja del sector bancari. En un espai de temps tan curt com la creació i naufragi de Bankia en mans de Rodrigo Rato, s'han hagut d'acomiadar 800 personatges de l'òrbita PP sobre un total de 1.000 directius. És per això que s'ha legislat contra la duplicitat d'un càrrec executiu i un altre a la fundació mare de les caixes, un requisit que s'ha suavitzat en la tramitació en termes que permetin la doble presidència de Fainé a CaixaBank de moment fins al 2016.
ara ha transcendit que el sindicat d'inspectors del Banc d'Espanya ha denunciat que quan s'han detectat indicis d'il·legalitat per part d'empreses o persones del règim vigent, la superioritat els ha ordenat mirar cap a una altra banda. De moment, els casos de silenci forçat corresponen a les etapes Mafo (M.A. Fdez. Ordóñez) i Caruana. De passada, el sindicat d'inspectors d'hisenda ha acordat donar suport a la inspectora destituïda per haver rebutjat un recurs de l'empresa Cemex. És el clàssic cas d'ingressar beneficis de l'estranger sense que tributin aquí. I s'ha declarat que l'empresa d'assessorament fiscal havia tingut de col·laborador retribuït el ministre Montoro. Aquest és un país en què el dèficit de les pensions passa dels 11.000 milions d'euros i que, de moment, ja ha retallat el poder adquisitiu dels jubilats que han treballat i cotitzat tota una vida. No hi ha, per tant, diners per honorar el més sagrat dels compromisos, però sí que n'hi ha per donar jubilacions multimilionàries als nombrosos directius d'Unión Fenosa que pagarà Gas Natural, amb els diners de les nostres tarifes més cares que les dels països del nostre entorn on encara hi ha uns mínims d'estètica, d'equitat i de cohesió social. Mentrestant, el govern Rajoy ens ha clavat 40 increments d'impostos i no precisament a les grans fortunes. És un govern que només ha rescatat els bancs i que durant el seu mandat ha destruït 1.400 llocs de treball diaris. S'ha retallat la necessària inversió, però el salvament dels amics banquers ha costat 37.000 milions d'euros a fons perdut, més 30.975 milions d'euros de deute amb la UE. En solidaritat amb la classe treballadora que s'estreny el cinturó, les 35 grans empreses de l'Ibex han reduït les plantilles un 16%: 95.000 llocs de treball. Al revés dels directius que se'n van amb la butxaca plena i sense passar pels tribunals, els obrers acomiadats ja no són indemnitzats amb 45 dies per any sinó amb 21. I només hem passat l'equador d'aquest trajecte que tant ens allunya de l'estat del benestar!
