Legislació i l'alarma social

Quan a finals d'octubre el Tribunal Europeu de Drets Humans sentenciava que la doctrina Parot vulnerava el Conveni Europeu de Drets Humans en aplicar de forma retroactiva la jurisprudència més desfavorable al condemnat, van saltar les alarmes. Fins a un centenar de presos d'ETA sortirien al carrer, així com violadors en sèrie i assassins perillosos. L'atenció inicial va anar cap a l'excarceració dels etarres. Divendres, però, sopàvem amb la notícia que Miquel Ricart, l'únic condemnat pel triple crim de les nenes d'Alcàsser, havia sortit en llibertat; una setmana abans, Manuel González González, conegut com el boig del xandall, també abandonava la presó. Aquestes darreres excarceracions han portat la fiscalia a adoptar mesures de vigilància davant l'alarma social que han provocat. Les víctimes del terrorisme tenen prou xarxa per fer sentir la seva veu i sentir-se recolzades, no passa el mateix amb les víctimes d'aquests delinqüents, que han hagut de tornar a reviure el calvari pel qual van passar. Ras i curt, tenen por.

El compromís constitucional que ha adquirit la nostra societat amb el compliment estricte de la llei topa de ple amb el sentiment d'injustícia que senten les víctimes de delinqüents, com ara el boig del xandall. Delinqüents que, segons els forenses, són un risc per a la societat perquè ni admeten el mal que ha infringit ni han fet cap intent de rehabilitar-se. Què s'ha de fer amb aquests sociòpates que saben distingir entre el bé i el mal, que són conscients dels seus actes i troben plaer fent mal? La resposta no és fàcil. Aquests individus no estan considerats malalts i això fa que no es puguin prendre mesures com ara l'internament en un centre especialitzat. No presenten una psicosi, presenten un trastorn de personalitat, i això no té tractament... Davant d'aquest escenari de solucions, ara per ara, no n'hi ha. El boig del xandall és al carrer, vigilat, perquè amb la llei a la mà ha de ser així. Potser el que caldria és que la reforma del Codi Penal prevegi què cal fer amb els delinqüents perillosos amb escasses possibilitats de rehabilitar-se. Hi ha qui sosté que la cadena perpètua revisable pot ser una solució, altres apunten cap al model dels Estats Units, que tanquen en centres especials els delinqüents qualificats com a sociòpates. La societat reclama posar remei a aquestes situacions per evitar, sempre des de l'estricte respecte als drets fonamentals, que hi hagi justícia.