Teatre i vida

Durant la representació de Fauna, obra de l'argentina Romina Paula que va acollir fa pocs dies Temporada Alta, vaig recordar les paraules finals de l'actriu que encarna Anna Magnani a La carrossa d'or, de Jean Renoir: “On acaba el teatre i comença la vida?” Una pregunta que culmina un joc amb el qual vol fer-se present la fràgil línia que separa una cosa i altra no només pel que fa al món dels comediants de la pel·lícula, sinó a propòsit de la comuna identitat humana: actors de la pròpia vida, què som si no una representació amb la qual anem fent-nos, mudant, descobrint-nos i amagant-nos? Hi vaig pensar perquè em va semblar que, cadascú a la seva diferent manera, els quatre personatges de Fauna també transiten incertament entre la vida i el teatre, l'ésser i la representació (també entre l'existència i la mort, la masculinitat i la feminitat, l'heterosexualitat i l'homosexualitat) mentre assagen i discuteixen amb la idea de realitzar un film sobre una dona que va ser lliure i tan culta com salvatge: no se sap si diuen el text assumint la ficció o apropiant-se'l de manera que el jo potser expressa a través seu els sentiments més íntims. Cadascú, doncs, projecta o crea diversament la seva identitat en relació amb la ficció sobre una dona morta que, a més, potser va fer faules sobre ella mateixa o és matèria de la fabulació aliena. També som allò que n'imaginen els altres.

M'havien parlat del talent de Romina Paula, una dona de 33 anys que ha escrit i dirigit diverses obres de teatre, que ha aportat novel·les, que ha interpretat festejats films del cinema argentí recent, com ara El estudiante i Viola, una variació de Matias Piñeiro sobre Nit de Reis. Sobretot me n'havien parlat de l'emotivitat d'El tiempo todo entero, el seu muntatge anterior. Aquells que el van veure estaven menys entusiasmats amb Fauna. Però a mi sempre m'agrada el teatre si em fa pensar sobre la incertesa del que som. Potser, però, a vegades el teatre s'acaba.