La dècada del Tinell

Carles Ribera / [email protected]

l 14 de novembre del 2003, Maragall, Carod i Saura signen al Saló del Tinell l'acord entre forces derrotades que posa fi a 23 anys de pujolisme, obre la porta a una alternança democràticament saludable i envia a l'oposició l'aspirant continuista, Artur Mas (CiU), guanyador de les eleccions.

Aquesta és la lectura que fa la majoria de la societat i la política catalana del moment, signants del pacte inclosos. Ningú pensa que s'inaugura la dècada constituent de la Catalunya sobirana. Com a molt ho intueix Carod. Pocs elements permeten llavors imaginar-ho. Toquen a la fi 23 anys d'oasi català amb les palmeres de CiU i el PSC plantades a banda i banda de la plaça de Sant Jaume. L'eix nacional i l'eix social conflueixen per primer cop, per bé que tots tres socis pensen i desitgen acabar fent a l'altre l'abraçada de l'ós. Es trenca el tel invisible que mantenia impermeables autonomisme i independentisme. El discurs indepe, tanmateix, ja s'emet des del poder, amb la sordina imposada per un PSC hegemònic arreu. El mot sobiranisme, aleshores exòtic, va arrelant.

Dos tripartits. Artefacte, Dragon Khan. Pacte embastat bàsicament per treure CiU del poder entre formacions que en part es disputen la mateixa base electoral, en part perquè la gràcia de l'invent és que està dissenyat per viure contra el PP. Poc després guanya ZP, l'home del somriure sense paraula. Dos tripartits i una etapa d'erosió de la imatge de la Generalitat no tant per una acció de govern acceptable sinó per la incapacitat de cohesionar els tres socis i la pressió de l'entorn mediàtic d'un centredreta socialment encara hegemònic, però dolgut i incapaç d'analitzar les conseqüències de les seves victòries cadmees.

La Història no només és difícil de planificar sinó que sovint s'escapa de les mans. Les mans són les de Maragall. La reforma de l'Estatut evidencia alhora les limitacions de la política de consens i la caiguda de la careta espanyolista. L'espiral de l'odi hispà es desboca justament contra l'intent més seriós, transversal i voluntarista d'amarrar Catalunya a Espanya. Per contra, un dels capítols més lamentables de la història contemporània catalana, la foto de Mas i Duran a La Moncloa, acaba tenint conseqüències positives en la construcció d'un líder immunitzat respecte dels cants de sirena madrilenys i enfortit per la resistència emocional a l'oposició.

Mirem fa deu anys la composició del Parlament. Avui no el coneixen ni els votants que el van parir. Catalunya ha fet un salt endavant. Un salt endavant amb poques possibilitats de reculada. Cal escollir entre llibertat nacional o esllanguiment crepuscular en una Espanya monolítica. Un salt endavant que per als derrotistes porta al buit. Per als ingenus, a la glòria. Per als realistes, obre la via incerta i esperançada de les oportunitats. Una dècada fulgurant que arrencava fa una dècada al Tinell.