Aires nous per a la vella Església

El papa Fran­cesc sem­bla dis­po­sat a fer dis­sabte en l'estruc­tura admi­nis­tra­tiva i social de l'Església, al Vaticà i, de retruc, a les comu­ni­tats locals. Els nous aires entren amb força i l'home vin­gut de ter­res llu­nya­nes sap què vol i intu­eix el temps que té per apli­car-ho. Adreçar el desor­dre ali­men­tat durant el papat de Joan Pau II no és una feina fàcil, però Fran­cesc, amb l'ajut del Con­sell Asses­sor, demos­tra estar per la feina.

Hi ha ele­ments sufi­ci­ents per pen­sar que va de veri­tat i que cal actuar en la comu­ni­tat catòlica espa­nyola i recon­duir la seva direcció epis­co­pal, amb l'avan­tatge que sig­ni­fica la subs­ti­tució canònica de Rouco Varela, en apli­cació del regla­ment que con­trola l'edat dels bis­bes resi­den­ci­als. Ins­pi­rada pel procés reno­va­dor, la ter­cera set­mana de novem­bre la Con­ferència Epis­co­pal Espa­nyola començà a fer bugada, impo­sant-se a la volun­tat de l'arque­bisbe de Madrid i subs­ti­tuint en la secre­ta­ria gene­ral l'esquerp Martínez Camino per un mode­rat sacer­dot extre­meny, Gil Tamayo, que en la pre­sen­tació als mit­jans ja ha dit que “l'Església tan­cada en ella mateixa es torna fòssil; ha de sor­tir al car­rer, encara que es cons­tipi: més val refre­dada que fos­si­lit­zada”. Una decla­ració d'inten­ci­ons en per­fecta sin­to­nia amb el Vaticà i un anunci dels “aires de canvi i mis­satge reno­va­dor” pel qual ha expres­sat tre­ba­llar el nou secre­tari. El pro­per mes de març, amb el ces­sa­ment de Rouco Varela, podria impo­sar-se el procés reno­va­dor.

Tal­ment, sem­bla tan­car-se l'obs­cur període ini­ciat per volun­tat de Joan Pau II, quan acceptà la dimissió del car­de­nal Enri­que y Tarancón, a la pri­ma­vera del 1982, amb un copet a l'espat­lla i les ter­ri­bles parau­les de “vostè serà el res­pon­sa­ble del retrocés del cato­li­cisme a Espa­nya, men­tre nosal­tres ens esfor­cem a doble­gar el comu­nisme”. Una fixació del polonès Wojtyla, de qui en la seva recent Una crónica vati­cana (Edi­to­rial Frag­menta) Arturo San Agustín recorda la cone­guda anècdota del bany a la platja que va estar a punt de fer-li per­dre l'entrada al con­clave i la pre­o­cu­pació que tenia per arri­bar-hi a temps, ja que havia de con­tra­res­tar “la presència d'un car­de­nal espa­nyol comu­nista”, segons digué a les mon­ges que l'acom­pa­nya­ven.

El papa polonès va posar fi a l'Església ferma i pro­gres­sista que tan bon paper jugà en la recon­ci­li­ació dels espa­nyols situ­ats a una i altra riba. Ben aviat forçà les dimis­si­ons d'Enri­que y Tarancón i Bueno Mon­real, en aque­lla audiència de la qual Tarancón sortí plo­rant i Mon­real perdé la parla, que ja no recu­perà més. Després, sota la influ­en­cia del curial de la Rioja Martínez Somalo, es des­man­tellà l'estruc­tura cre­ada pel car­de­nal valencià i s'inicià la llarga etapa de nome­na­ments de bis­bes con­ser­va­dors i fins i tot ultra­con­ser­va­dors. L'Església espa­nyola esdevé una de les més reac­cionàries d'Europa, men­tre Mario Tagli­a­ferri, exer­cint deu anys de nunci, s'entreté ela­bo­rant infor­mes de les “des­vi­a­ci­ons doc­tri­nals” de sacer­dots i teòlegs. La jerar­quia espa­nyola, domes­ti­cada i/o adoc­tri­nada, mos­tra la cara més fosca d'una ins­ti­tució caduca.

Ara, l'anunci d'una pro­funda reforma ecle­sial plana sobre una terra eixuta, on caldrà res­si­tuar el cato­li­cisme, i també el pòsit cul­tu­ral cristià, en el con­text de soci­e­tat laica. Un futur obert, a la recerca d'una Església dels pobres i per als pobres, segons l'ide­ari del cris­ti­a­nisme. A més, caldrà veure què pas­sarà a Cata­lu­nya, on la pos­si­ble nova rea­li­tat naci­o­nal, amb el tema de la inde­pendència a l'horitzó, mar­carà la defi­nició de l'Església cata­lana.