La pastanaga europea

Milers de persones es manifesten amb banderes de la Unió Europea pels carrers de Kíev, mentre a Teheran anuncien un pacte nuclear amb els EUA que, en realitat, s'ha teixit gràcies a la diplomàcia europea. I en el debat sobre la independència d'Escòcia, tant Londres com Edimburg es contradiuen sobre si una Escòcia independent podria continuar formant part de la Unió Europea... com a Catalunya! Què passa amb Europa que els seus ciutadans dubten de la seva utilitat i, en canvi, malden per formar-ne part els que estan fora o els que veuen perillar la seva permanència?

Les enquestes sobre la intenció de vot en les properes eleccions europees fan por. L'aliança entre Marine Le Pen de França i Geert Wilders d'Holanda amenaça de convertir l'extrema dreta en el tercer grup parlamentari a Estrasburg. Per no parlar de les possibilitats de victòria al Regne Unit del UKIP (United Kingdom Independence Party), que pretén una retirada unilateral dels britànics de tots els tractats europeus... Curiosament, només podrà frenar aquest creixement de l'euroescepticisme de dretes un fenomen en aparença diametralment oposat. Els moviments crítics amb l'actual deriva dels governs europeus, com el cas de Syriza, de Grècia, que presentarà el seu líder, Alexis Tsipras, com a cap de cartell dels partits de tot Europa que es situen a l'esquerra dels socialistes. Només l'auge dels crítics d'esquerres pot frenar l'onada d'euroescèptics de dretes.

No és que faltin raons a uns i altres per denunciar una UE que frustra uns ciutadans que vivim les conseqüències més dures de la crisi. Però potser cal recordar la importància que té aquest edifici encara en construcció –i, a la vegada, ja ple d'esquerdes i goteres– que és la UE. L'any que ve, quan coincidiran les eleccions europees amb els 100 anys justos de l'inici de la Primera Guerra Mundial potser serà el moment de preguntar-se si els europeus hauríem pogut viure en pau des de 1945 sense haver teixit abans les complicitats necessàries per cooperar en tants àmbits de la vida política i econòmica. Però també hi ha una altra cosa...

Les protestes a Ucraïna davant la decisió del seu president de cedir a les pressions russes i no signar un acord comercial amb la UE després d'anys de negociacions posa al descobert que la guerra per la influència en regions de màxima estratègia geoeconòmica es manté. Moscou i Brussel·les lluiten perquè Ucraïna entri en la seva òrbita. O, més ben dit, Vladímir Putin amenaça amb represàlies contra el govern ucraïnès i les empreses d'aquest país si obren la porta als europeus. Però, des dels carrers d'Ucraïna, els ciutadans reclamen integrar-se a la UE perquè, per a ells, això és garantia de democràcia. No només de benestar econòmic, ja que justament ara el creixement que viu Rússia és superior al de la mitjana de la zona euro. Però els ucraïnesos volen abandonar les pràctiques totalitàries postsoviètiques de Putin i el seu “virrei” Víktor Ianukóvic. Europa, des de molts racons del món, és vista com el lloc on es garanteix la democràcia, la llibertat i, alhora, una certa redistribució de la riquesa en forma d'estat del benestar. Algú s'atreveix a negar que, si no fos perquè som a la UE, a Espanya viuríem en un sistema democràtic molt més feble? I encara un altre factor clau per veure com Europa és important en el món avui per avui: l'assoliment d'un acord entre l'Iran i els Estats Units ha portat una feina de gran destresa diplomàtica que només Brussel·les ha pogut capitanejar. El mercadeig que tant critiquem de les cimeres europees és, a la vegada, un signe del tipus de negociacions que en altres parts del món han de servir per substituir les guerres. Europa, complexa, és el millor exemple de resolució de conflictes que hi ha ara mateix al planeta. I a això tampoc no hi podem renunciar.