Un acord de mínims
L’última jornada del ple del debat de política general ha tornat a exhibir sense pudor les diferències entre les dues principals forces polítiques independentistes al Parlament, Junts per Catalunya i Esquerra, aquest cop per com resoldre formalment la participació a distància dels seus diputats presos o a l’exili, un cop el ple ja va refusar dimarts la seva suspensió dictada pel jutge Llarena. La discussió formal, que finalment va originar l’ajornament del ple, constata com n’és, d’excepcional i perversa, la judicialització de la política catalana per com condiciona la situació dels presos i exiliats, per com amenaça cada pas que fan les seves formacions i per com interfereix en la sobirania del Parlament.
La dificultat objectiva, però, no ha de camuflar ni la distància evident que separa les dues formacions que sostenen la majoria sobiranista al Parlament i l’estabilitat del govern de Quim Torra, ni l’espectacle lamentable i gratuït que van oferir durant la jornada d’ahir, ni la munició que això proporciona als adversaris del procés sobiranista dins i fora de Catalunya. JxCat i ERC estan obligats a reflexionar i fer autocrítica, perquè la seva falta de sintonia desespera les bases de l’independentisme i posa en dubte la seva capacitat de reconstruir una estratègia conjunta que doni resposta al mandat democràtic del 21-D.
És a les seves mans. De moment, l’acord ‘in extremis’ d’ahir permetrà al govern de Torra mirar endavant i afrontar reptes importants com ara revertir els efectes del 155, recuperar les lleis socials suspeses, posar en marxa el procés constituent, incrementar la despesa social, desplegar un pla de govern amb més de mil mesures en diferents àmbits i, sens dubte, continuar treballant per l’alliberament i la restitució dels presos polítics i exiliats.