Un fenomen musical que ha fet, fa i farà història

Aquest any s'han celebrat els 50 anys del naixement del fenomen musical i reivindicatiu de la Nova Cançó. Com a acte de cloenda es presenta un brillant epíleg: l'exposició La Nova Cançó. La veu d'un poble, que dijous va ser inaugurada al Museu d'Història de Catalunya, a Barcelona.

Que la Nova Cançó entri als museus podria fer pensar que parlem d'un fet històric tancat i enterrat en el passat. Res d'això. Aquest corrent, que, com diu el títol de la mostra, va donar veu a un poble, és més viu que mai. La cançó catalana, entesa com un ampli i plural camp on hi caben totes les tendències, és encara viva i rica. Les noves generacions d'autors reconeixen el mestratge dels pioners, i aquests, amb el saber de l'experiència, donen la mà amb humilitat a aquells que els han seguit en el camí d'enriquir musicalment i culturalment el país. Aquest procés no és una metàfora, aquest dies han tingut lloc una sèrie de recitals en què els veterans i els més novells han compartit escenari i han intercanviat melodies.

La cançó va representar en el seu moment una gran injecció d'autoestima. Per primer cop es tenia consciència que es podia parlar d'allò universal, i també d'allò més immediat, en la llengua pròpia. I en fer-ho, la poesia i la música esdevenien també un crit de llibertat. El moviment va créixer amb Catalunya a mesura que el país s'imposava nous reptes. Festivals com els de les sis hores de Canet demostraven la força i la necessitat d'exhibir i viure la identitat. Però com que la construcció d'un país no és mai un projecte tancat i ni de cultura i cançons mai se'n té prou, la Nova Cançó encara ha de continuar sent nova per poder encarar el futur.