Un consens que amaga un fracàs

El G-20 ha fracassat en l'intent de redreçar l'economia mundial. El G-20 ha defraudat les grans expectatives que hi havia dipositades perquè pogués contribuir a treure el món de la crisi econòmica més greu dels últims 70 anys. Aquesta societat de països rics i països emergents, entre els quals la Xina, no ha sabut coordinar-se ni marcar el rumb. Les equacions que havia de resoldre la gran cimera eren dues. Primera, si s'havia d'apostar per la reducció global del dèficit, com volia la Unió Europea, liderada per Alemanya, o si s'havien de mantenir els programes d'estímul fiscal fins que l'economia estigués plenament consolidada, com volien els Estats Units i alguns països emergents. La segona, si s'havia d'imposar una taxa als bancs per constituir un fons que permetés fer rescats en el futur sense utilitzar els diners públics, com ha passat ara. Aquesta taxa no comptava amb el suport dels països emergents, que no van haver de fer cap programa de rescat de la seva banca.

El G-20 ha donat en el passat mostres de coordinació que han tingut efectes positius en l'economia. A Toronto, aquesta coordinació ha saltat pels aires. Per més que es vulgui disfressar de consens, el missatge que es desprèn del comunicat final és que cada país s'arregli com pugui. Hi ha un compromís genèric de reduir el dèficit i el deute públic amb l'horitzó del 2013, però no es diu com. També s'admet la idoneïtat d'aplicar una taxa a la banca, però es dóna llibertat a cada país perquè ho faci com consideri convenient. És a dir, que ha fracassat la coordinació. El capità de l'economia mundial, si és que algun dia hi ha hagut algú al davant del timó, no sap quin rumb s'ha de seguir ara.

Els mercats reaccionaran avui mateix a aquesta falta d'acord. Perquè emprendre accions en solitari i descoordinadament provocarà més inseguretat i volatilitat als mercats, que no sabran a quina carta jugar. Tret que no sigui la de l'especulació, que ens ha portat al punt on som ara.