La fi de la infància

Els hàbits de la infantesa, tal com demostra un estudi de la Universitat de València publicat ahir en aquest diari, han canviat radicalment els últims anys. L'adolescència comença abans i acaba més tard. Els menors adopten models de comportament adult a partir dels 11 anys, que generen conflictes familiars abans del que era habitual. Els jocs tradicionals es deixen de banda en benefici de la roba de marca, videoconsoles i nines amb aparença adolescent. I, d'altra banda, els pares s'estan tornant més permissius per evitar conflictes amb els fills. És una reacció de manual: el poc temps que es passa amb els fills s'intenta compensar amb la permissivitat i l'adquisició de béns materials, actituds que perverteixen l'essència de l'educació, en la qual l'aprenentatge del no és un ingredient principal.

És clar que davant aquest canvi en l'evolució de la nostra infància ens podem posar les mans al cap i preguntar-nos on anirem a parar. Però abans de fer-ho hem de recordar que la infància mateixa és un període de la vida d'aparició recent. Fa poc més d'un segle, quan el treball infantil era una realitat en l'Europa industrialitzada, els nens passaven de la infància a l'edat adulta sense transició. Després, les circumstàncies van permetre retardar l'entrada al món laboral, moment en el qual va aparèixer l'adolescència.

És d'hora per valorar les conseqüències d'aquest canvi de cicle. En canvi, sí que es pot parlar de les causes i actituds que hi han portat. Una són les poques hores que, en general, dediquen les famílies als seus fills. Vivim en una societat que delega. Com que paguem impostos, creiem que podem exigir a l'Estat que resolgui tots els nostres problemes. Algunes famílies creuen que l'escola té tota la responsabilitat de l'educació filial. No la té. És una gran col·laboradora de la família, però no la pot substituir. En canvi, les famílies han de saber que hi ha una fórmula educativa molt simple i barata que fa miracles: passar més temps amb els fills, fent activitats comunes.