Espanya ens nega, nosaltres ens reafirmem

Que Espa­nya no ens accepta ja ho sabíem abans que es dictés la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal en con­tra de l'Esta­tut. Que la nos­tra iden­ti­tat no depèn d'ells, també. Cons­ci­ents d'aquest rebuig, els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya hem de rea­lit­zar per­ma­nents acci­ons de rea­fir­mació naci­o­nal, sovint incom­pre­ses o menys­pre­a­des, que van des de pen­jar una senyera al balcó fins a defen­sar la nos­tra llen­gua per impe­dir que s'extin­geixi, sem­pre pen­dents que les majo­ries par­la­mentàries for­ma­des a Madrid no ens per­ju­di­quin encara més. El referèndum que va ser­vir per apro­var l'Esta­tut, després que hi van donar el seu vis­ti­plau el Par­la­ment i el Congrés dels Dipu­tats, va ser un dels actes de rea­fir­mació més impor­tants dels dar­rers temps. Rea­lit­zat d'acord amb les regles del joc de la democràcia i a par­tir d'un pacte amb l'Espa­nya que ara, un cop més, ens nega. En con­tra dels que pre­te­nen dis­mi­nuir la seva trans­cendència, va ser, a més, un acte sobirà a favor d'aug­men­tar el sos­tre de l'auto­go­vern, encara que molt per sota de les aspi­ra­ci­ons col·lec­ti­ves com a país. Dis­sabte vinent estem con­vo­cats a un altre acte de rea­fir­mació, aquesta vegada la mani­fes­tació con­vo­cada per Òmnium Cul­tu­ral amb el suport dels par­tits cata­lans pro Esta­tut. Una cita que no s'hau­ria d'enter­bo­lir amb dis­pu­tes absur­des sobre la pan­carta que l'ha d'encapçalar perquè el que més importa és que l'assistència sigui mas­siva i pacífica i perquè, encara que no hi hagués una sola pan­carta, tot­hom sabria prou bé per què s'ha con­vo­cat i qui l'ha pro­vo­cada. Que Espa­nya no ens accepta no és res de nou, la nove­tat és que ara ha fet un bunyol jurídic per jus­ti­fi­car-ho i con­tra aquest cal sor­tir al car­rer.