Vergonya al Museu de Lleida
La sortida, per ordre judicial, de 111 obres d’art de la Franja del Museu de Lleida cap a Barbastre, a Aragó, és una vergonya artística, patrimonial i institucional que, com en l’anterior cas de les peces del monestir de Sixena, despenjades i carregades en camions per la Guàrdia Civil, no hauria d’haver succeït mai. Mai s’hauria d’haver esquarterat, i encara menys d’aquesta manera, una col·lecció museística amb més de cent anys d’història en el segon museu diocesà més antic de l’Estat. Tot plegat només ha estat possible per una campanya farcida de mentides històriques des d’Aragó, amb el silenci o, el que és més greu, amb la complicitat de les autoritats governatives, judicials i religioses espanyoles. L’anticatalanisme ha pogut més en aquest cas que no pas el criteri artístic dels professionals que defensaven la unitat d’un discurs museístic, basada en la història d’un bisbat quasi mil·lenari que també fou trencat seguint interessos que afavorien la divisió provincial espanyola per damunt dels lligams històrics de les terres de Ponent. La qüestió era limitar l’abast de la influència catalana fora dels seus límits autonòmics.
Un espoli artístic, cal dir-ho clarament, que en aquesta última etapa s’ha dut a terme també amb el silenci de les diferents institucions responsables del museu, des de l’Ajuntament, la Diputació i el Consell Comarcal fins al Bisbat i la Generalitat. Les represàlies de l’Estat vers els anteriors consellers, que sí que van enfrontar-se a les decisions judicials, semblen haver pesat massa. Però, malgrat que es pugui arribar a entendre qualsevol estratègia per no prendre mal, l’actitud institucional ha provocat, en alguns moments, més dolor que la mateixa marxa de les obres. Els professionals s’han sentit abandonats per aquesta rendició institucional. Tothom volia evitar un nou espectacle com el del desembre del 2017, però entre això i el cap cot amb què s’ha actuat en aquesta ocasió, segur que hi havia un terme mitjà. Massa tard, malauradament.