Deu anys després, Zapatero ja no enganya ningú

Tot i que la propaganda oficial sosté que, deu anys després d'assolir la secretaria general del PSOE, el poder no ha canviat José Luis Rodríguez Zapatero, la veritat és que hi ha una distància abismal entre les promeses que va fer i l'acció de govern de la qual és responsable. Entre les responsabilitats que se li poden atribuir, ell mateix ho va reconèixer ahir durant una visita a Barcelona, hi ha la d'haver contribuït a enfonsar la confiança dels catalans en un Estat espanyol plural i respectuós amb les diferents realitats nacionals. No és el primer president espanyol que ha girat l'esquena a Catalunya després d'haver-li promès més quotes d'autogovern, però segurament és el que havia posat més alt el llistó de les expectatives i, per tant, el que ha provocat més decepció.

Zapatero era tan sols un membre de l'executiva federal del PSOE sense cap més ambició política coneguda quan va fer una declaració pública de sintonia amb un Pasqual Maragall que aleshores meditava a Roma si acceptava o no l'oferiment del PSC de disputar la Generalitat a CiU. Tots dos compartim la mateixa idea d'un estat federal i plural, proclamava Rodríguez Zapatero. El destí els va somriure i els va posar al cim de les seves aspiracions, el primer, al capdavant del govern espanyol i el segon, al capdavant del govern de la Generalitat, però aquest va ser tot just l'inici del distanciament. Maragall va impulsar la reforma de l'Estatut que ja sabem com ha acabat i Zapatero va prometre amb tanta solemnitat com lleugeresa que donaria suport al text que sortís del Parlament. No us fallaré, va dir el nou inquilí de la Moncloa el 2004 tan bon punt va estrenar el càrrec, però ara, sis anys després, tot queda reduït novament a bones paraules i a un balanç galdós per a Catalunya del qual la paralització d'algunes infraestructures estratègiques és, de moment, l'últim capítol.

Esgotats els dos primers anys del seu segon mandat, la valoració en clau estrictament espanyola tampoc està a l'altura de les esperances que va aixecar. Zapatero va saber ressuscitar un PSOE que, després de la retirada de Felipe González i del fracàs de Joaquín Almunia, havia perdut el nord. Va tornar la il·lusió als militants, va plantar cara a José María Aznar i, finalment, va assolir el poder. Però la ferocitat d'una crisi econòmica que no va veure a venir i que l'ha forçat a aplicar unes retallades pressupostàries i socials pròpies de la dreta, ha transformat definitivament un polític que abans demanava confiança en el futur i ara es dedica a demanar perdó.