El fracàs de l'Estatut ens fa més exigents

Qua­tre anys després de l'entrada en vigor de l'Esta­tut de Cata­lu­nya, l'ins­tru­ment que havia de ser­vir per recom­pon­dre les rela­ci­ons ins­ti­tu­ci­o­nals amb la resta de l'Estat, la vin­cu­lació admi­nis­tra­tiva que ens lliga amb els espa­nyols con­ti­nua essent la mateixa però la distància moral i política que ens separa és més gran que mai. I no som pas els cata­lans els que hem pro­vo­cat aquesta situ­ació, perquè vam apro­var el text seguint les regles de joc que ells ens havien mar­cat, fins i tot estàvem resig­nats a tirar enda­vant una llei que ja va sor­tir del Par­la­ment molt rebai­xada i que, a sobre, la comissió cons­ti­tu­ci­o­nal del Congrés dels Dipu­tats va lli­mar encara més. No en van tenir prou, i el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va trin­xar el poc que que­dava. Durant aquests qua­tre anys l'Esta­tut s'ha anat apli­cant, però ho ha fet a un ritme exas­pe­rant que evi­den­cia la para­doxa que el govern espa­nyol és el menys interes­sat a apli­car una llei que ell mateix ha apro­vat. Tan sols s'han con­cre­tat dinou tras­pas­sos dels prop de cin­quanta pre­vis­tos, un comp­ta­go­tes que desem­mas­cara aquells que pre­te­nen con­ti­nuar enre­dant el poble català amb pro­me­ses que ja sabem que no com­pli­ran. Als polítics que ens repre­sen­ten, però, els per­toca la res­pon­sa­bi­li­tat de mirar enda­vant i bus­car pro­pos­tes de futur capa­ces d'engres­car-nos perquè, això sí, amb vista a la pro­pera cam­pa­nya elec­to­ral els ciu­ta­dans, escal­dats, serem més exi­gents que mai.