Generació en risc clar d'exclusió

Catalunya compta avui dia probablement amb unes noves generacions amb la formació acadèmica més alta de la seva història, però alhora amb un segment de joves que corren un risc immens de quedar despenjats i, per tant, de caure en l'exclusió social. Resulta paradoxal, i preocupant, que, en una societat avançada que aboca recursos ingents en el seu sector educatiu, un de cada quatre ciutadans d'entre 16 i 24 anys en aquests moments ni estudiï ni treballi. A més, una bona part ja ni tan sols es preocupen per buscar feina o continuar formant-se.

És molt fàcil caricaturitzar aquest col·lectiu com un grup de consentits que paguen el peatge d'haver crescut en un marc de sobreprotecció en què la cultura de l'esforç ha estat substituïda per un sistema educatiu tou en l'exigència de resultats. Però seria injust posar aquesta etiqueta a un segment de població on conviuen irresponsables amb nois i noies preparadíssims i amb currículums envejables als quals tampoc se'ls obren les portes del mercat laboral. Hi ha, per tant, diversos enfocaments per al problema.

El primer és reflexionar, naturalment, sobre si els joves que ni estudien ni treballen immersos en la desídia o la despreocupació són un producte de la seva pròpia negligència o bé d'un sistema educatiu (que inclou els pares) que realment no ha vetllat prou per la seva formació. I l'altre, tan preocupant o més que el primer, és analitzar a fons si la preparació que reben els estudiants està orientada a la realitat del mercat laboral. Ja han sortit moltes veus en els últims temps que alerten, per exemple, d'una sobrepoblació universitària o d'una infravaloració de la formació professional. Seria bo posar fil a l'agulla per reorientar tant les polítiques educatives com les formatives, perquè una societat moderna no ha d'escatimar recursos en aquest àmbit, però encara menys es pot permetre el luxe d'invertir-los malament. I menys quan en depèn el futur (i el present) d'una generació sencera.