Una esperança per al cas d’Helena Jubany
Caldrà que passi temps per saber si la declaració de divendres al jutjat de l’ara per ara únic investigat per la mort d’Helena Jubany és el punt d’inflexió per desllorigar una investigació que durant vint anys no ha ofert resultats prou consistents perquè se celebrés judici. Però és indiscutible que l’existència d’un nou fil per estirar és una escletxa d’esperança per encarrilar un cas que data del 2001 i que ha esquivat la prescripció al límit del termini.
La mort de la bibliotecària de Sentmenat és el paradigma dels episodis que, si no es resolen i acaben arxivats o prescrits, cauen com una llosa damunt la confiança de la societat en els estaments encarregats de protegir les persones i els seus drets: la policia i la justícia. És col·lectivament desolador que els anys se succeeixin amb la constatació que la investigació va pel pedregar. En el crim de Jubany s’ha tardat dues dècades inacabables a parar prou atenció a un ordinador personal que ara és una font d’informació decisiva, com ho demostra que el jutge hagi decretat mesures cautelars per a Xavi Jiménez, l’imputat. També pot ser de gran valor la tecnologia aplicada a la identificació de l’ADN, més evolucionada que vint anys enrere.
Per reflotar la investigació també ha estat decisiva la contribució del periodisme, que continua sent una eina útil per al progrés. Els reportatges del programa ‘Crims’ han fet prendre consciència a la societat catalana que hi havia una mort per resoldre i que no s’havia prestat prou atenció a detalls que podien encarrilar una investigació que deambulava, fins al punt que l’Audiència de Barcelona havia ordenat al jutjat de Sabadell l’arxivament de la causa fa un any.
La justícia, quan és lenta, perd capacitat reparadora. Quan, al cap de vint anys de diligències, no ofereix expectatives és desesperant. I quan arriba la prescripció, deixa de ser justa. Tota investigació no resolta és una pena eterna per als afectats i un fracàs col·lectiu que no és admissible malgrat la singularitat i complexitat de casos com el d’Helena Jubany.
