Monuments feixistes, fora de la vista

Quan farà 47 anys de la mort de l’últim dictador feixista espanyol, que encara romanguin a la via pública monuments que es van promoure en memòria dels ‘caiguts’ del bàndol colpista és una anomalia inexplicable i un atemptat a la memòria i la dignitat dels morts en defensa de la legitimitat republicana, molts encara perduts en cunetes i fosses comunes. Certament, la immensa majoria dels monuments han estat retirats, però costa entendre com en gairebé cinc dècades n’hi ha que han pogut resistir. És un principi democràtic fonamental que qualsevol element d’enaltiment d’una dictadura sanguinària com el franquisme ha de ser retirat per respecte a les seves víctimes i els seus descendents. Un cop apartat de l’exhibició pública, es pot valorar si té alguna aplicació en un context museístic, si pot ser útil com a element d’interpretació o si, per contra, s’opta per la seva destrucció. Des de l’escrupolositat democràtica no hi caben gaires més alternatives.

Gairebé mig segle després, cinc monuments continuen dempeus. En més de quatre dècades d’ajuntaments democràtics, els municipis que els conserven han tingut un, més d’un o tots els alcaldes pertanyents a formacions polítiques inequívocament democràtiques, d’orientació d’esquerres i/o d’obediència catalana. Altres alcaldes dels mateixos colors polítics ja fa dècades que no van dubtar a promoure mocions per apartar de la vista la simbologia feixista. La realitat del 2022 és que aquests cinc monuments, de valor arquitectònic ínfim i gairebé tots tallats pel mateix patró formal –un obelisc amb una creu en relleu–, continuen palplantats allà on han estat sempre. Aquest fet ens remet a una sociologia local peculiar i complexa que ha sobreviscut durant dècades, a vegades amb el pretext de la supressió de símbols feixistes o d’una reinterpretació que no canvia l’essencial: qui el va alçar i per a què. Tortosa i l’etern procés per desmantellar el monument a la llera de l’Ebre, amb tot l’historial de vacil·lacions municipals i el periple actual pel TSJC, n’és un bon exemple.