Ciclistes morts, una xacra que no cessa
Cada vegada que hi ha un accident de trànsit amb ciclistes implicats i desenllaç luctuós es prem el botó de l’alarma social. És una reacció lògica perquè ciclistes i vianants, sense el recurs a un element mecànic que els ajudi a l’esquiva, són els usuaris de la via pública més vulnerables davant un xoc. En el cas de l’accident mortal de Castellbisbal, tot fa pensar que el fet que les víctimes siguin ciclistes té poc a veure amb la naturalesa del sinistre, que és la invasió del sentit contrari per part d’un cotxe quan passava el grup de vuit bicicletes, forçosament visible. Si en el sentit contrari hagués circulat una moto, un cotxe o un camió, la topada s’hauria produït probablement. El focus és sobre l’autor de l’atropellament, el seu historial com a conductor i les circumstàncies que l’envoltaven en el moment de l’accident. Des que han proliferat els senyals que obliguen a avançar els ciclistes deixant un metre i mig de separació i el codi de la circulació preveu que els vehicles de quatre rodes superin la ratlla contínua en aquests avançaments, el col·lectiu ciclista circula amb un punt més de seguretat. Però els canvis normatius poc poden fer davant conductes al volant pròpies del Codi Penal. I tampoc poden fer res davant un fet estructural: les carreteres no han estat projectades pensant que hi cohabiten vehicles sense carrosseria –les bicicletes– que es desplacen 50 o 60 km/h més lents que d’altres amb una massa d’una, dues o trenta tones. En aquest sentit, només el respecte i l’educació viària funcionaran.
El lament del president de la Federació Catalana de Ciclisme, que denuncia que a l’Estat ningú ha estat condemnat mai a presó per haver matat un ciclista a la carretera, ha de motivar alguna reflexió. Tothom que es posa al volant està exposat a tenir un accident, també amb ciclistes. No es tracta d’atemorir el col·lectiu de conductors, però quan conflueixen conductes asocials, menyspreu per la vida dels altres, reincidències, consum de substàncies prohibides i altres variables extremes, cal combinar condemnes exemplars amb pautes de resocialització, si és possible.
