No tot està perdut en el canvi climàtic

Potser perquè tenim massa esperances dipositades en un organisme com l’ONU, tan carregat de bones intencions com buit de poder executiu, les cimeres climàtiques acostumen a acabar amb una sensació de fracàs. Per això tots plegats hem qualificat d’èxit històric el principal acord de la Cop27, segons el qual s’establirà un fons de compensació econòmica per als països més pobres i més castigats per les emissions de gasos contaminants provinents del món més desenvolupat. En realitat, més que el resultat d’un èxit, més aviat es tracta del resultat d’un xantatge, el que van establir en l’anterior cimera de París els estats més beneficiats per l’explotació dels combustibles fòssils perquè la resta renunciessin a presentar demandes de danys i perjudicis si volien aspirar al fons que ara es crearà. Un acord que, a més, ha estat producte no pas del convenciment dels participants, sinó de la pressió ciutadana i de les entitats ecologistes. Pel que fa a l’escalfament del planeta, però, la cimera ha tornat a exhibir una nul·la capacitat per contenir les emissions dels gasos d’efecte hivernacle, precisament després que els experts hagin fixat en vuit anys el termini màxim que ens queda per revertir una situació que ja ha degenerat fins a estius molt calorosos i hiverns tempestuosos. La negror del futur, un cop més, no ha pertorbat els responsables de mantenir a qualsevol preu el motor de l’economia revolucionat. En aquest sentit, l’ONU tampoc ha pogut evitar la imatge que només serveix per tranquil·litzar males consciències o blanquejar països contaminadors. I, tot i així, cal mantenir la pressió perquè no es facin passos enrere. Almenys la qüestió climàtica obliga a celebrar de manera periòdica aquesta mena de cimeres, que també serien necessàries en tants altres camps. La Cop27 ha servit perquè durant tots aquests dies l’alerta climàtica hagi tornat a formar part de les agendes polítiques; encara que només fos per això, cal defensar-ne la continuïtat i el compliment dels compromisos. Perquè aquesta ara és la gran pregunta: qui fornirà el fons de compensació i qui i quan els podrà rebre.