De la crisi a la crisi

El 2022 que acomiadem avui ha estat un any profundament contradictori. Després de dos anys en què la pandèmia de covid-19 ho ha envaït i condicionat pràcticament tot, aquest any hem aconseguit com a societat rendibilitzar la feina feta amb les restriccions i la vacunació, avançant cap a la postpandèmia i mirant una mica més enllà. Un moment llargament esperat que, no obstant, no hem tingut oportunitat d’assaborir, perquè d’una crisi sanitària hem passat a una altra crisi, en aquest cas geopolítica, arran de la guerra iniciada per la Rússia de Putin contra Ucraïna. El conflicte bèl·lic ha provocat desenes de milers de morts, una diàspora de vuit milions de refugiats ucraïnesos, un nou capítol execrable de crims de guerra en la història d’Europa i una destrucció absurda i difícil de calcular que encara continua amb pluges de míssils russos com la d’ahir mateix sobre Kíiv i altres ciutats ucraïneses.

La dimensió del conflicte, però, va molt més enllà, com ha quedat palès en la crisi energètica que assota fa mesos tot Europa per la dependència del gas i el petroli russos, en la repercussió que ha tingut això en les economies del continent, en la inflació dels preus, l’encariment del diner i del deute financer. Es tracta, en definitiva, d’una segona ona expansiva del conflicte que augmenta les dificultats per a milions de famílies, incrementa el risc d’exclusió social per a les més vulnerables i obliga els governs a preveure mesures d’escut social cada cop més imprescindibles i gairebé mai suficients. En un escenari abrupte com aquest, Catalunya ha viscut aquest 2022 en termes polítics com un any de transició, encara entomant i gestionant dins el possible la dinàmica de repressió de l’Estat espanyol contra l’independentisme, sense capacitat ni pròpia ni aliena d’afrontar el problema polític de fons, i sense el lideratge i el rumb necessaris per afrontar la travessia amb un cert optimisme, sense oblidar la constatació de la precarietat i acorralament de la llengua catalana o problemes tan greus com el feminicidi, que continua acumulant víctimes. No cal dir que en aquestes circumstàncies l’any nou és ple de deures pendents i de reptes per afrontar amb tota la intensitat, i no només des de les institucions, sinó també des de la responsabilitat social i individual.