L’última caminada de Josep Maria Espinàs

Josep Maria Espinàs, durant tants anys vin­cu­lat a aquest diari i com­promès amb els seus lec­tors, ens ha dei­xat als noranta-cinc anys amb un doble reco­nei­xe­ment envers la seva immensa obra literària. En pri­mer lloc, per la qua­li­tat indis­cu­ti­ble que repre­sen­ten prop d’un cen­te­nar de lli­bres i milers d’arti­cles periodístics. En segon lloc, per haver sabut res­plen­dir en les lle­tres cata­la­nes sense caure en l’eli­tisme que massa sovint allu­nya els cre­a­dors cul­tu­rals del poble. L’home­natge que es va fer abans-d’ahir al Camp Nou en forma de minut de silenci, amb tot un estadi emmu­dit en senyal de res­pecte, n’és una mos­tra clara, trac­tant-se del coau­tor de l’himne del Barça, creat con­jun­ta­ment amb Jaume Picas i estre­nat per pri­mera vegada l’any 1974. Fun­da­dor de l’edi­to­rial La Cam­pana i també cofun­da­dor del grup de can­tants en llen­gua cata­lana Els Setze Jut­ges, Espinàs va cul­ti­var tota mena de camps, des de la nar­ra­tiva fins al tea­tre pas­sant per les novel·les, el gènere memo­rialístic, la poe­sia i també el peri­o­disme lite­rari.

Sem­pre demos­trant uns impe­ca­bles dots d’obser­va­dor, que es van mate­ri­a­lit­zar en els seus famo­sos ‘A peu per...’ que li van ser­vir no només per dei­xar constància dels seus viat­ges per arreu de Cata­lu­nya, sinó també de la forma de par­lar de la gent. Una vegada més, el talent de bra­cet amb el poble. La divul­gació del català escrit i la recerca de lec­tors, una de les prin­ci­pals man­can­ces quan ell va començar a aga­far empenta com a novel·lista als anys cin­quanta i sei­xanta del segle pas­sat, es va con­ver­tir en una de les seves pri­o­ri­tats. Rei­vin­di­cant en tot moment l’arte­sa­nia de l’escrip­tura, una manera de fer lluny de les pres­ses i les con­ces­si­ons pròpies de l’època actual. Les cròniques que aquests dies glos­sen la figura del gran cro­nista en des­ta­quen la bri­llan­tor, la pro­fes­si­o­na­li­tat, la dis­creció, la bona edu­cació, la gene­ro­si­tat, la ines­go­ta­ble ins­pi­ració i la vocació de ser­vei del país. Con­sens al vol­tant de les qua­li­tats d’un autor espe­ci­a­lit­zat en el dia a dia més pro­per en el qual comp­ta­ven sobre­tot les per­so­nes per damunt del pai­satge.