L’arrogància de Macron en un tema clau
L’editorial d’avui ha estat debatut per: Xevi Sala, Susanna Oliveira, Toni Romero, Anna Puig, Xevi Masachs, David Brugué, Teresa Márquez i Dolors Bellés.
Van passant les setmanes i Macron és incapaç de pacificar els carrers de França, encesos després de tirar endavant per decret la reforma de les pensions que allarga l’edat de jubilació. Tal com han evolucionat els esdeveniments, és indiscutible el fracàs del president francès tant a l’hora de gestionar l’impuls del nou marc legal com a l’hora de gestionar-ne la contestació popular que ha generat. Pel que fa al primer punt, ha pecat d’arrogància i de manca de capacitat de diàleg, quan des del primer moment era previsible una mobilització massiva i difícil de controlar, amb unes poderoses centrals sindicals en contra. Pel que fa al segon, la mà de ferro amb què ha volgut ofegar les protestes només ha servit per crispar encara més els ànims. La crisi francesa demostra d’altra banda que no n’hi ha prou posant sobre la taula les pressions de la Unió Europea per fer empassar a la població mesures tan doloroses, al cim en un context inflacionista que ha empobrit de manera radical la classe treballadora i ha situat França a la capçalera dels països més castigats per l’augment de preus derivat de la guerra a Ucraïna i les sancions a Rússia. Una combinació de factors explosiva que ha posat de manifest l’error de càlcul d’un govern que no ha tingut en compte que més important que el per què ho fas era, en aquesta ocasió, el com ho fas. L’envelliment de la població i les dificultats per sostenir l’estat del benestar no són un problema exclusiu del país veí, com tampoc ho és que el caràcter impopular de les reformes les ha anat ajornant al conjunt d’Europa fins que la situació ha esdevingut pràcticament insostenible. L’Estat espanyol, per exemple, afronta el mateix repte però la fórmula triada garanteix, almenys de moment, la pau social perquè compta amb el concurs sindical. La diferència amb el model francès és clara: els espanyols han optat per gravar la part empresarial aportada a les arques de la seguretat social, un canvi de paradigma que segurament s’hauria d’haver produït molt abans. És el que clamen els manifestants francesos: ja no n’hi ha prou d’aplicar mesures correctores en funció de paràmetres estrictament econòmics, cal tenir la valentia de fer-ho també amb criteris polítics.