Ripoll, de cordó sanitari a nus
L’editorial d’avui ha estat debatut per: Xevi Sala, Toni Romero, Anna Puig, Dolors Bellés, Irene Casellas, Toni Brosa, Xevi Masachs, Anna Serrano, Ure Comas i Guillem Vidal.
La situació produïda a Ripoll entre les eleccions municipals i la constitució, demà, del nou Ajuntament demostra fins a quin punt representa una amenaça real la irrupció de l’extrema dreta i fins a quin punt és complex fer-hi front. Els partits castigats a les urnes, ERC, el PSC, la CUP i, després d’alguns titubejos, també Junts, han decidit buscar una majoria alternativa que frenés l’accés a l’alcaldia de la candidatura més votada, Aliança Catalana. Però tal com s’ha desenvolupat el procés és evident que la reacció ha arribat massa tard, després de calcular malament les possibilitats d’èxit de Sílvia Orriols, número u d’una llista que ha aconseguit passar de l’únic regidor que tenia a sis. Hi ha tres motius que expliquen aquest resultat. En primer lloc, l’abstenció que ha afectat tants ajuntaments catalans. En segon lloc, la reculada que han registrat pràcticament tots els altres partits menys el d’Orriols. I en tercer lloc, que hi ha hagut molts ciutadans que han comprat el discurs xenòfob d’Aliança Catalana. El trenta per cent dels ripollesos hi van votar a favor, de manera transversal, perquè els bons resultats es van produir a tots els barris, entre totes les classes socials i entre totes les edats. Els altres partits, descol·locats pel gir de guió, no han tingut prou temps per fer autocrítica perquè han hagut de buscar, amb més o menys encert i voluntat real, ponts que permetessin impedir l’accés d’Orriols a l’alcaldia. Les giragonses de la candidata de Junts, que ha passat de decantar-se per deixar governar Orriols a proposar una aliança alternativa vetant la CUP, tampoc han ajudat gaire a posar moltes esperances en un desenllaç satisfactori. Però és evident que l’augment de presència al consistori d’una formació que basa el seu programa en la crítica generalitzada a la immigració, implica obrir debats interns profunds per veure on han fallat les altres formacions que, per acció o per omissió, ho han permès o fins i tot alimentat. No n’hi ha prou aplicant el famós cordó sanitari, com si això fos suficient per conjurar discursos populistes que fan forat. Per combatre la ultradreta fan falta diagnòstics clars i valents i polítiques que els ciutadans trobin tangibles i eficaces.