El transvasament del vot independentista

Si bé les elec­ci­ons del 23 de juliol esco­llien dipu­tats i sena­dors a les cam­bres espa­nyo­les, les for­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes que hi con­cor­rien han de saber inter­pre­tar-ne els resul­tats. L’intent de camu­flar en l’abs­tenció i altres con­jun­tu­res els gai­rebé 700.000 vots per­duts no resis­teix cap estudi seriós com que el publi­quem avui i, sobre­tot, és un auto­en­gany. En pri­mer lloc, perquè les ante­ri­ors elec­ci­ons (2019) les havia gua­nyat ERC i l’inde­pen­den­tisme tenia 23 dipu­tats, però també perquè la hipòtesi que l’abs­tenció ha estat de votant inde­pen­den­tista és una veri­tat a mit­ges. El PSC (que recull 216.000 vots) i Sumar (que n’estira 125.000) sumen més suport pres­tat d’antics votants inde­pen­den­tis­tes que l’abs­tenció (uns 300.000). La ter­cera raó que ha de forçar una anàlisi i un replan­te­ja­ment estratègic és que no només ha estat el PSC qui ha gua­nyat les elec­ci­ons a Cata­lu­nya, sinó que ho ha fet reco­llint milers de vots inde­pen­den­tis­tes (156.000 d’ERC) en una tendència que aca­barà amb Sal­va­dor Illa al Palau de la Gene­ra­li­tat si Junts, ERC i la CUP no fan res prou esti­mu­lant per rever­tir-la en lloc de con­ti­nuar ali­men­tant la cres­cuda del seu adver­sari polític en ter­mes de gover­na­bi­li­tat.

El trans­va­sa­ment de vot del 23-J té una lec­tura doble i com­ple­mentària: a la volun­tat d’atu­rar l’extrema dreta s’hi ha afe­git el des­con­ten­ta­ment pel con­tin­gut de l’acció política i l’abso­luta falta d’estratègia com­par­tida entre els par­tits sobi­ra­nis­tes. La impli­cació per atu­rar l’extrema dreta suposa que part del votant inde­pen­den­tista de l’última dècada se sent moti­vat pel que passa a l’Estat. En el cas del des­con­ten­ta­ment, a curt ter­mini no s’albi­ren expec­ta­ti­ves per tor­nar a engres­car les bases. Una de les grans vir­tuts de l’1-O va ser que va afe­gir al movi­ment inde­pen­den­tista un per­fil de votant que ori­gi­nal­ment no n’era però que estava des­con­tent de l’‘statu quo’ i l’immo­bi­lisme de l’Estat i que creia en el referèndum com a ins­tru­ment útil per millo­rar les seves con­di­ci­ons de vida. En no haver-se cul­mi­nat el procés, part d’aquests votants que no eren inde­pen­den­tis­tes ‘de sèrie’ han tor­nat a veure el PSC com una alter­na­tiva elec­to­ral.