Xile sí que condemna els crims de la dictadura

Xile ha donat una lliçó de persistència i de democràcia amb la confirmació per part del seu Tribunal Suprem de la condemna a 25 anys de presó dels segrestadors, torturadors i assassins del cantant i activista Víctor Jara. Eren set militars de la dictadura sorgida del cop d’estat d’ara fa 50 anys. S’hi pot objectar, i amb raó, que quan la justícia és lenta –i la condemna ara ratificada és del 2021– deixa de ser justícia perquè les víctimes només n’obtenen una reparació moral i no una expiació dels culpables, atès que és altament probable que hi hagi implicats que hagin mort sense ser ni jutjats. D’altra banda, l’estat xilè no va poder abordar els judicis als abusos de la dictadura fins que Pinochet va deixar el poder, el 1990, i va donar pas a la democràcia. A Xile s’han jutjat i condemnat centenars de càrrecs de la dictadura com a responsables dels més de 3.000 morts i desapareguts. L’estat xilè va haver de passar per la vergonya que fos un jutge espanyol qui fes detenir Pinochet, ja vell, a Londres, però un cop salvat aquest obstacle el va mantenir sota arrest domiciliari fins a la seva mort. I amb totes les complicacions imaginables, almenys ha assegut al banc dels acusats militars i alts càrrecs amb les mans tacades de sang.

En canvi, l’Estat espanyol ha tingut una actitud contrària. De fet, va enterrar la dictadura sota l’estora per a satisfacció d’uns botxins que no han pogut ser jutjats. El cas de l’exministre Rodolfo Martín Villa pels quatre morts a Vitòria i Pamplona entre el 1976 i el 1978, ja amb el dictador mort, és especialment obscè. El processament va arribar fa tan sols dos anys a instàncies d’una jutgessa argentina, però una instància superior d’aquell país el va acabar anul·lant. L’Espanya democràtica ha amagat les vergonyes i ha deixat impunes crims i violacions dels drets humans, els autors, els ideòlegs i els responsables polítics –molts dels quals havien estat convenientment reciclats i premiats amb una cadira als consells d’administració de grans empreses– en nom d’una transició que els defensors del règim del 78 s’han atrevit a qualificar de modèlica i que, també en la reparació de les víctimes, ha fet aigua per totes bandes.