Abandonar l’immobilisme
La compareixença de Carles Puigdemont per fixar les condicions de Junts per negociar el suport a la investidura de Pedro Sánchez no va mostrar una llista de qüestions a resoldre o una posició negociadora, sinó el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol en tota la seva magnitud, tota la seva dimensió històrica i tota l’excepcionalitat que viu des de fa més d’una dècada. Més enllà de ser la conferència del líder d’un partit posant preu al suport dels seus vots al Congrés, va ser el discurs d’un president de la Generalitat que és a l’exili des de fa sis anys precisament per mantenir aixecada la bandera de la legitimitat nacional, política i democràtica dels catalans per fer el referèndum de l’1-O, per decidir el seu futur. En aquest sentit, el seu discurs va ser un exercici de coherència política, d’ambició de país i de lideratge, i el missatge que va enviar va passar per damunt d’un memorial de greuges cap als catalans fruit d’un tracte injust de l’Estat, que va llistar només per deixar clar que ni l’autonomisme, ni el constitucionalisme han servit per resoldre’l; la seva exigència a l’aspirant a presidir el govern espanyol és atrevir-se a arribar a un acord històric, abandonant l’immobilisme en termes nacionals en què està instal·lat l’Estat espanyol des del 1714.
Sense renunciar a res, ni a l’autodeterminació, ni a la unilateralitat, Carles Puigdemont va tenir l’habilitat de no posar calendaris immediats a les aspiracions, i, això sí, per asseure’s a negociar una investidura i situar aquest acord històric en el marc de la legislatura va exigir demostracions fefaents de voluntat política d’avançar, com ara l’amnistia per als encausats del Procés abans i després del 2017, el reconeixement de Catalunya com una nació amb drets i legitimitat per aspirar a l’autodeterminació, fer efectiva l’oficialitat del català a la UE, acceptar una mediació que doni garanties als acords i afrontar una negociació oberta en el marc del dret internacional. Es tracta de moviments, tots ells, possibles dins la Constitució, que haurien de ser punt de partida d’una investidura i d’una negociació amb més calat polític i transcendència històrica. La pilota és a la teulada del PSOE.