Una música, moltes lletres

Catalunya va tornar a viure ahir una Diada festiva, reivindicativa, multitudinària i especialment polisèmica. El moviment nacional que impulsa el país cap a la recuperació de la seva plena sobirania, per autogovernar-se, per decidir la seva relació amb l’Estat espanyol o per independitzar-se’n té una tradició, un recorregut i una massa crítica que no es mesura per unes xifres d’assistència sempre conjunturals i interpretables, sinó per la seva persistència, per la seva voluntat de ser i per la seva transversalitat. La Diada d’ahir va tornar a exposar aquests mateixos valors, amb molta gent al carrer i molta gent vivint-ho des de casa, uns cridant i altres xiuxiuejant, uns aplaudint discursos i altres ballant al so dels tambors, uns assaborint l’ambient i altres debatent el que cal fer, uns agafant el pac sencer (manifestació i acte polític) i altres, molts, estalviant-se la segona part. Transversalitat en les formes i transversalitat en el fons. Durant la dècada prèvia al referèndum del 2017, l’horitzó, l’objectiu, el full de ruta i el carisma dels lideratges polítics i socials van generar un fort corrent central que va facilitar viure aquesta transversalitat amb una estratègia compartida i una unitat d’acció.

Després de l’1-O, l’horitzó no ha canviat; l’objectiu, tampoc, però la repressió i el bloqueig polític van esmicolar el full de ruta, els lideratges i la unitat d’acció. La música de la Diada és, i ahir en vam tenir una nova demostració, la voluntat de recuperar la plena sobirania, exercir el dret a l’autodeterminació, decidir quina és la millor eina perquè aquest país i tota la seva gent puguin progressar com mereixen. Però de lletres, cadascú canta la seva. Uns parlen d’amnistia i altres ni l’esmenten. Uns se centren a negociar la investidura de Pedro Sánchez per fer camí i altres només volen negociar la independència. Uns aspiren al fet que Espanya accedeixi a acordar un referèndum i altres no es mouen de l’1-O i volen que se’n reconegui la legitimitat. Uns demanen que els tres partits independentistes es posin d’acord i vagin a l’una i altres, l’ANC, anuncien una llista cívica en les pròximes eleccions al Parlament, un quart partit. Avui tothom llegirà la Diada segons la seva estratègia, però la realitat que ensenya és la d’un país que vol ser i vol decidir, però continua sense tenir ni l’estratègia ni el lideratge capaços de portar la nau a port.