Els acords que eren impossibles

La desesperació de Pedro Sánchez per assegurar-se la investidura permetrà a l’independentisme català arrencar-li dues concessions que no són menors i que han figurat durant llargs anys i fins fa quatre dies en la llista dels considerats impossibles. Per part d’ERC, ahir s’anunciava l’assoliment d’un pacte amb el PSOE segons el qual l’Estat traspassarà de manera integral el servei de Rodalies a Catalunya, una reivindicació històrica que afecta milions d’usuaris. De l’altra, quan Junts formalitzi el seu suport –en el delicat joc d’equilibris de les forces independentistes, el dia d’ahir li corresponia capitalitzar-lo a ERC– aconseguirà que els socialistes acceptin la figura del verificador extern del compliment dels acords –tal com havien exigit des del primer minut–, una figura que porta aparellada una evident repercussió internacional, igual com una llei d’amnistia prou àmplia –de nou, un altre impossible que ho ha deixat de ser– que implica l’oblit penal d’una dècada de procés i equival al reconeixement per part de l’Estat que la solució jurídica i repressiva a un conflicte polític no és pertinent. Pel que fa al traspàs integral de Rodalies –per fases–, una vegada més es posa de manifest que els suposats impediments tècnics o la irrenunciable condició de sector estratègic estatal cauen pel seu pes quan la conjuntura obliga a adoptar decisions purament polítiques. Quan es concreti el traspàs, però, el govern català assumirà un servei molt deteriorat per la manca d’inversió pública, i revertir-ho no serà ni fàcil ni ràpid.

Mentrestant, l’ofensiva de la judicatura conservadora contra la llei de l’amnistia només li servirà per quedar en evidència. Ni el Consell General del Poder Judicial ni les associacions de jutges tenen cap paper en la tramitació d’una llei parlamentària. Prescindir-ne significa ignorar la separació de poders, i en aquest sentit, els jutges que han demanat una presa de posició pública en contra no fan res més que desprestigiar-se ells mateixos. D’altra banda, pronunciar-se en contra d’un text legal abans que s’hagi fet públic, i per tant abans d’haver-lo llegit, equival a defensar una justícia preventiva més pròpia de règims autoritaris.