L’ofensiva contra l’amnistia no descansa

De dies de coll, ni cent ni un. Per si no havia que­dat prou clar, l’ofen­siva de la dreta i la ultra­dreta con­tra el govern espa­nyol inves­tit gràcies a l’inde­pen­den­tisme s’acce­lera. El mateix dia que els minis­tres pre­nien pos­sessió, el magis­trat de l’Audi­en­cia Naci­o­nal Manuel García-Cas­tellón envi­ava al Tri­bu­nal Suprem la causa con­tra el Tsu­nami per ter­ro­risme –no la pot ins­truir ell perquè Car­les Puig­de­mont i Rubèn Wagens­berg són afo­rats– amb una expo­sició rao­nada per inten­tar jus­ti­fi­car el que no té cap lògica. Ho fa, a més, con­tra el cri­teri de la fis­ca­lia, que no veu ter­ro­risme enlloc. Que un cop cone­guda l’opinió de la fis­ca­lia el magis­trat insis­teixi en inves­ti­gar per ter­ro­risme, deixa clar que l’objec­tiu últim és obs­truir l’apli­cació de l’amnis­tia. Els pro­mo­tors de la llei han de ser cons­ci­ents que, per molt que s’hi esfor­cin, mai estarà prou ben redac­tada per blin­dar-ne els efec­tes i evi­tar que els jut­ges que s’ho pro­po­sin la retor­cin fins a tro­bar-hi alguna escletxa. Però això no ho és tot. El mateix dia que la mesa del Congrés donava via lliure a la tra­mi­tació per via d’urgència de la llei d’amnis­tia –amb recur­sos anun­ci­ats pel PP al TC i que­re­lles de Vox con­tra els lle­trats–, el TSJC asse­nya­lava per a l’abril i el maig el judici con­tra Lluís Sal­vadó, Josep Maria Jové i Natàlia Gar­riga, per uns fets que entren de ple en els con­torns de l’acord per impul­sar l’amnis­tia. En el front polític, es comença a intuir la trans­cendència que pot tenir el nome­na­ment del super­mi­nis­tre Félix Bolaños –Pre­sidència i Justícia– com a fil con­duc­tor entre un acord polític en el qual ha tin­gut par­ti­ci­pació activa i la seva imple­men­tació judi­cial, a par­tir del paper modu­la­dor que hi tindrà la fis­ca­lia. Sobta la con­tinuïtat a Inte­rior i Defensa, quan Grande Mar­laska s’ha empas­sat la dero­gació de la llei mor­dassa i no ha bri­llat en la defensa de drets indi­vi­du­als, i quan Mar­ga­rita Robles, a banda de ser la minis­tra aplau­dida pel PP –dubtós honor que també ha meres­cut ara Jordi Hereu–, és la minis­tra a qui li va escla­tar la tem­pesta Pega­sus. En tots dos casos, s’ha de veure si la con­tinuïtat a l’exe­cu­tiu res­pon a raons d’experiència i conei­xe­ment del seu entorn de tre­ball, on no fal­ten sec­tors espe­ci­al­ment mobi­lit­zats con­tra l’amnis­tia.