COP28: got mig ple, got mig buit

La COP28 ha pogut salvar els mobles en la pròrroga amb una resolució que alguns veuen històrica perquè per primera vegada al·ludeix a deixar de banda els combustibles fòssils i que la majoria matisa amb l’escepticisme lògic d’anteriors edicions de la cimera, amb conclusions que no s’han fet efectives. El signat a Dubai més aviat sembla un acord fort en el missatge –principi de la fi de l’era dels combustibles fòssils– adreçat al món econòmic i financer, governs i ciutadans, però dèbil pel que fa al contingut, ja que no preveu cap acció concreta ni calendari i, per tant, no pot fixar mesures correctores per als infractors. Pel que fa a emissions contaminants, el món es divideix entre els països pobres que no contaminen (però pateixen l’escalfament global i reclamen ser compensats), els que contaminen però ja redueixen les seves emissions (i que hauran d’ajudar a la transició energètica de la resta), els que contaminen més cada any (i reclamen el seu dret a fer el mateix que el primer món ha fet des de la revolució industrial) i els que tenen el seu PIB depenent directament dels combustibles fòssils. Posar d’acord interessos tan divergents només és possible amb un document menys ambiciós del que la realitat del canvi climàtic exigeix. Ja és simptomàtic que hagi calgut una pròrroga per trobar l’equilibri retòric que permetés als països productors sentir-se còmodes en un text que no passa de ser una raonada exposició de recomanacions. Ara toca exigir que el que reflecteix el paper –que ho aguanta tot– es converteixi en mesures executives. Ordenades, progressives, finançades i compensades de manera convenient, però tangibles i sense que determinades contingències esdevinguin pretextos per escapar-ne, com ha passat amb la covid o la guerra a Ucraïna. En aquest sentit, serà imprescindible dotar d’autoritat l’evidència científica perquè prevalgui sobre el negacionisme populista que, any rere any, va obtenint més quotes de poder polític. També cal ampliar les iniciatives més enllà de les cimeres climàtiques, d’abast limitat per definició. Les polítiques de la Unió Europea, sovint valorades com a insuficients, són capdavanteres i han d’actuar com a estímul per als menys receptius.