L’espionatge i el ‘lawfare’
La publicació del sumari del cas Tsunami Democràtic continua alimentant la denúncia del ‘lawfare’ practicat al si del sistema judicial espanyol per frenar i reprimir el moviment sobiranista de Catalunya. Més enllà de la sobtada i rocambolesca imputació per terrorisme al president Puigdemont i la secretària general d’ERC, Marta Rovira, ara es coneix també l’espionatge dels telèfons d’una quarantena de persones, com ara els exdirigents de la CUP i Podem David Fernàndez, Quim Arrufat i Albano Dante Fachin, amb l’autorització del jutge de l’Audiencia Nacional Manuel García Castellón. Un cas que se suma al conegut espionatge amb Pegasus practicat a una seixantena de persones vinculades directament o indirectament al procés, algunes amb ordre judicial, com és el cas de l’ara president de la Generalitat, Pere Aragonès. Aquests fets no només converteixen en imprescindibles les comissions d’investigació del cas Pegasus i de l’operació Catalunya acabades de engegar al Congrés, sinó que fan més necessari que mai l’escrutini de l’abast real de l’estat de dret a Espanya.
Són irrefutables les paraules del president del CGPJ, Vicente Guilarte, ahir, demanant rebaixar la pressió sobre els jutges i alhora reclamant a la mateixa judicatura assumir la seva neutralitat i respectar la independència dels altres poders que reclamen per al poder judicial. Però això són només paraules, massa sovint desmentides per la realitat. Les escoltes i l’espionatge suposen una violació greu de la llibertat i la privacitat dels ciutadans, drets fonamentals que haurien de tenir la màxima protecció. I això no ha passat ni en el cas Pegasus, ni en el cas Tsunami, ni en l’operació Catalunya, amb permís dels jutges i amb l’independentisme com a objecte polític de persecució en molts casos prospectiva o arbitrària, però sempre injustificable en absència de proves o evidències fermes en un autèntic estat de dret. Per això cal posar sobre la taula la mala praxi judicial, el ‘lawfare’, i buscar les responsabilitats que calgui per aconseguir la neutralitat judicial que demana el senyor Guilarte i sobretot per restaurar la confiança en l’estat de dret i la justícia que mereixen els ciutadans i que cal exigir i protegir en un estat democràtic.