Esborrar el català de l’ensenyament

L’atac despietat i desacomplexat al català que practiquen la dreta i ultradreta en el poder al País Valencià, les Balears i l’Aragó té com a objectiu últim l’eliminació de la llengua en aquells territoris on comparteix espai amb l’espanyola. La llengua és una potent eina d’identitat. Probablement la més diferencial i poderosa. Els mètodes per residualitzar l’ús social del català són vells i coneguts, però l’última onada dels governs del PP i Vox apunta a l’arrel, a l’escola. L’executiu del País Valencià, que ja ha recuperat les dues línies d’ensenyament, té entre cella i cella reduir el mínim del 25% de classes en valencià per confinar-lo a la mateixa assignatura i, a més, que els pares puguin demanar que no sigui avaluable. A la Franja, l’ensenyament del català ha perdut el reconeixement institucional i queda en mans del voluntarisme –un estatus encara més feble que a la Catalunya del Nord, on el col·lectiu d’escoles la Bressola, tot i no formar part del sistema públic, gaudeix de reconeixement– mentre que a les Balears, l’intent d’ampliar l’ensenyament en castellà a partir de segregar els alumnes ha rebut una contundent contestació del sector docent i la ciutadania. Amb tot, el limitadíssim grau de protecció dels drets dels catalanoparlants en aquests territoris dibuixa realitats molt preocupants. Si a Catalunya, tot i el suport institucional que té la llengua i els intents de blindar-la com a vehicular en l’ensenyament davant les envestides judicials, l’ús social entre els més joves decau de manera constant, la situació als altres territoris és d’una fragilitat extrema.

Les justificacions del PP i Vox són trampes. Perquè, a banda de no complir el deure constitucional de garantir protecció per a les llengües minoritzades, el discurs de la imposició del català és fals –empíricament verificable a qualsevol municipi català– i el de la defensa de la llibertat d’elecció és pura fal·làcia. Quan la tria no és possible, quan l’asimetria és descomunal, quan els electes que poden expressar-se en dues llengües usen sempre un castellà venut com a antagonista del català, cal ser gairebé un heroi en la militància per no claudicar en l’intent de preservar la llengua pròpia.