El retorn del president Carles Puigdemont

Les condicions amb què el president Carles Puigdemont ha anunciat el seu retorn a Catalunya després de set anys a l’exili, amb una ordre de detenció vigent per uns delictes inexistents i una llei d’amnistia inaplicada a conseqüència del boicot d’una part de la judicatura, han d’avergonyir una democràcia suposadament consolidada com l’espanyola. El xoc de poders és tan barroer, amb un Congrés on resideix la sobirania popular aprovant la llei i uns jutges que després es neguen a aplicar-la, que forçosament això ha d’escandalitzar els altres països europeus que sí que gaudeixen d’uns estàndards garantistes. En aquest sentit, un dels objectius que s’ha marcat Puigdemont en l’hora del retorn, o sigui posar en evidència aquest dèficit democràtic, ja s’ha complert. De fet, ja es va posar de manifest quan tres països, Bèlgica, Alemanya i Itàlia, van rebutjar l’euroordre espanyola perquè no hi van veure cap delicte justificable. És el que han aconseguit els polítics catalans exiliats i la seva estratègia de defensa: plantar cara a l’embat judicial espanyol contra els impulsors d’un acte que en una democràcia mai no pot ser considerat delictiu: votar.

Ara es torna a posar a prova fins a quin punt determinats jutges poden marcar l’agenda del Parlament. Per això, si avui Puigdemont és detingut mentre intenta accedir a la cambra a on ha estat convocat com la resta de diputats per participar en el debat d’investidura de Salvador Illa com a nou president del govern de la Generalitat de Catalunya, és evident que la sessió plenària no pot continuar com si res no hagués passat. Perquè oposar-se al desplegament d’una llei com la d’amnistia, sorgida d’una cambra legítima, és oposar-se a la fi de la repressió injusta i també és intentar impedir una vegada més que allò que no havia d’haver sortit de la política hi torni, per emprar una frase tan reiterada en els darrers temps. Amb el vídeo difós ahir en què anunciava el seu retorn, Puigdemont insisteix en la defensa dels drets civils, en la necessitat d’obrir pas a la via política i en una dignitat institucional que les estranyes maniobres judicials fins ara no han aconseguit doblegar.